Ningú sap fins quan és adequat desitjar-se el bon any un cop has girat la fulla del calendari. Fins a finals de gener? Fins a la Candelera? La normativa social no ho indica, tot i que amb el ritme accelerat que portem, sembla que qui et diu “Bon any” a mitjans de gener, ja estigui ben fora de lloc. El mateix passa amb els propòsits d'any nou. Fins quan cal plantejar-los?

Molta gent segueix el ritual de mirar enrere i fer balanç per després mirar endavant i proposar què cal millorar, durant dues èpoques de l'any: l'inici de curs al setembre i al voltant del Cap d'Any. Psicològicament, necessitem aquests límits temporals per anar-nos autoavaluant. I encara hi podríem afegir el dia de l'aniversari, moment en què moltes persones també donen cabuda a la introspecció.

El que tenen en comú aquests tres moments és la necessitat que moltes i molts tenim de fer-nos propòsits. Com si el sol fet de plantejar-los, sense necessitat posterior d'executar-los, ja ens aportés la pau mental que busquem. Apuntar-nos a un gimnàs, aprendre un nou idioma, llegir més, no estar tan enganxat al mòbil, menjar més verdura, començar una dieta... Objectius típics i tòpics que any rere any ens posen davant el mirall i ens evidencien que poca cosa hem pogut fer. O al contrari, que n'hem pogut complir molts amb l'ànsia posterior que ens generarà haver-ne de proposar de nous.

Són precisament aquestes ganes de ser millor i de superar-nos les que ens motiven a tirar endavant

A mi no m'agrada fer-me gaires propòsits i, encara menys, formular-los en veu alta i fer-los públics. Però inevitablement me'ls faig, en silenci i potser una mica inconscientment, perquè la meva ment en té necessitat, com segurament li deu passar a moltes persones. I, a mesura que vaig sumant anys, tinc tendència a anar cap a propòsits més profunds. D'aquells que segurament necessiten més d'un any per complir-se perquè requereixen una transformació més íntima i pausada. No patir tant per tot i per tothom, intentar posar el focus en les necessitats pròpies i no sempre en la dels altres per davant les meves, afluixar la corda que em lliga als meus i deixar-los fer més la seva, intentar no veure sempre el cantó negatiu de les coses, en primer lloc, sortir més, celebrar més, gaudir més, veure més les amistats... No són propòsits materials i responen més a una voluntat de ser d'una determinada manera que no pas al desig temporal d'aconseguir una cosa que després pot esfumar-se amb el temps (puc perdre 2 quilos en un any i recuperar-ne 5 al següent o aprendre un idioma i al cap d'uns anys ser incapaç de mantenir una conversa per falta de pràctica).

Com ho fem doncs per poder fer realitat aquestes voluntats tan importants per a nosaltres? Si tinguéssim la resposta, s'acabarien moltes de les nostres preocupacions i, potser, s'acabaria el sentit de la vida. I és que són precisament aquestes ganes de ser millor i de superar-nos les que ens motiven a tirar endavant. L'altre dia una companya d'anglès (sí, fa uns quants anys que m'hi he tornat a posar potser, qui sap, donant compliment a un propòsit de Cap d'Any), em va explicar que amb les seves amigues havien fet una Quina de propòsits. Cadascuna havia configurat el seu cartó particular amb una sèrie de desitjos a complir durant l'any i havien establert uns guardons per cada vegada que una d'elles fes línia o, encara millor, el cartó sencer. Em va semblar molt graciós i, a la vegada, em va agradar la idea. Que espavilades les noves generacions, que troben el seu propi mètode per assegurar que compliran allò que s'han proposat. I vosaltres, què hi posaríeu a la vostra Quina de propòsits? El que és clar és que la meva requeriria tota una vida per arribar a fer el BINGO.