Ser independents implica comprar productes de casa

M'agrada anar a comprar, fer el xafarder, a les parades del mercat cobert, a les parades del mercat del passeig, a les botigues del poble i també al súper.


Quan vaig a comprar tinc sobretot una prioritat. Que el producte sigui de proximitat. Per això quan pujo a Ribes compro carn de xai, que sé d'on ve. Fins i tot conec el pastor que ha menat el ramat i alguns dels llocs on ha pasturat. També sé qui el mata i qui el manipula. També compro embotit fet al poble. O iogurts que només es poden trobar a les Vall de Ribes o de Camprodon. La llet prové de l'única granja lletera que hi ha a la comarca del Ripollès. Sí, sí, l'única granja lletera que hi ha a tot el Ripollès i que està a Sant Joan de les Abadesses.


També compro de proximitat a Salt. Quan vaig a la fruiteria/verduleria mai no demano fruita o verdura que no sigui de temporada. Si no és de temporada vol dir que l'han portat de fora, que cap pagès d'aquí l'ha cultivat i que no se n'ha beneficiat. Això sí, amb el transport haurem generat dues o tres vegades més de CO2.


En aquests casos sovint també hi juga la competència deslleial consentida pels estaments polítics. S'importen productes de tercers països que no han passat pels mateixos controls de qualitat i salubritat que s'exigeixen als productors catalans. I que no dic que els productes importats no siguin salubres, sinó que l'exigència, i per tant les despeses en el cultiu i en el transport, no són les mateixes.

 

Unes persones, uns professionals que les administracions haurien de consentir i protegir perquè ells són el territori, ells també són país

 


És un regal per als ulls, però també per al paladar comprar la verdura de temporada a les parades del mercat. Molts són pagesos que les han cultivat a les hortes pròximes a les deveses del riu Ter. Un exemple, no té res a veure el cruixent de l'escarola d'aquestes hortes amb l'escarola envasada en bosses del súper (si, també les he tastat, podríem dir que per necessitat imperativa).


No parlem ja del peix. Es converteix en un plaer passejar per davant de les parades de peix del mercat cobert, sobretot per a una persona de muntanya com jo, que a banda de la truita de riu, poc peix coneixia. M'hi encanto i repasso les etiquetes. Seitó, rap o lluç de Llançà. Gamba, calamar o sèpia de Palamós. Sardina o pop de Blanes, musclos i cloïsses del Delta de l'Ebre.


Oh, és que aquest peix és més car que el que ens arriba del sud o del Cantàbric, em diuen. Sí, clar, per això no en menjo cada dia, però els que menjo són productes del mar de proximitat. D'aquesta manera sé que també contribueixo a la contenció del canvi climàtic.


El més important de tot plegat, però és que amb aquesta actitud -i no soc exemple de res- donem vida als nostres pastors, als nostres ramaders, als nostres fructicultors, als nostres pescadors, als nostres hortolans.


Unes persones, uns professionals que les administracions haurien de consentir i protegir perquè ells són el territori, ells també són país. Però perquè les administracions s'adonin de la importància del sector primari català cal que primer de tot, nosaltres, els consumidors ho tinguem clar i els hi fem veure. Que volem i exigim productes de proximitat. Potser ara ens surten una mica més cars que els d'importació, però a la llarga estic convençut que ens sortiran més barats. Ah, i alerta amb l'impacte que tindrà per als consumidors i els productors el tractat de la UE amb el MercoSur. Aquest és un tractat que interessa sobretot a les grans empreses agroalimentàries, aquelles a les quals poc els importen els nostres pagesos i ramaders.