A finals de l'any passat, milers de persones van sortir al carrer reclamant una cosa tan bàsica com tenir un sostre digne. Aquesta imatge, que es repeteix massa sovint en manifestacions i titulars, posa en evidència una de les grans vergonyes de la nostra societat: el dret a l'habitatge, reconegut fins i tot en la Constitució, continua sent un privilegi per a molts.

A Catalunya, la situació és especialment preocupant. Els preus del lloguer són inassumibles per a moltes famílies, i la manca d'habitatges assequibles expulsa els joves del mercat i, sovint, del seu poble o barri de tota la vida.

Al Ripollès, coneixem bé aquestes dinàmiques. Veiem com costa que els joves es quedin i que famílies noves s'hi estableixin. Tenim habitatges buits, però molts estan en mal estat i no es poden utilitzar. Alhora, la pressió turística, en algunes zones, fa que cada cop hi hagi més pisos destinats a usos temporals en lloc de garantir una llar estable per a les persones que hi viuen o hi volen viure.

L'habitatge és molt més que quatre parets i un sostre. És la base per garantir l'estabilitat de les persones, l'arrelament a una comunitat i la dignitat

Un estudi elaborat pel Consell Comarcal del Ripollès confirma aquesta realitat: en 12 dels 19 municipis de la comarca, s'han identificat 768 habitatges buits i gairebé 197 solars edificables. Sant Joan de les Abadesses és un dels municipis amb més habitatges desocupats, amb un total de 248, fet que suposa un 12,27% del parc total. Aquestes dades evidencien el gran potencial per ampliar l'oferta d'habitatge si s'apliquen les polítiques adequades.

No ens podem quedar de braços plegats. El Consell Comarcal del Ripollès, conjuntament amb els ajuntaments de la comarca, està treballant per definir un full de ruta que permeti mobilitzar aquest parc d'habitatges en funció de les realitats locals. Avançar en matèria d'habitatge no és només una qüestió de justícia social, sinó també una eina imprescindible per combatre el despoblament. Però perquè aquestes mesures siguin efectives, cal que la Generalitat de Catalunya hi posi recursos. És imprescindible un suport ferm a les administracions locals i als propietaris que vulguin rehabilitar habitatges per posar-los al mercat en condicions assequibles.

Tot plegat, però, no es pot solucionar només des d'una comarca. Catalunya necessita, de manera urgent, un parc públic d'habitatge que tingui un impacte real. Actualment, només un 2% dels habitatges són públics, una xifra irrisòria si la comparem amb països com Àustria o els Països Baixos, on aquest percentatge arriba al 15%. Per revertir aquesta situació, calen recursos, voluntat política i valentia per posar límits a l'especulació.

També és imprescindible recuperar la regulació del preu del lloguer. El Tribunal Constitucional va anul·lar la llei catalana que ho feia, però això no pot ser una excusa per no actuar. Necessitem una normativa clara i efectiva que protegeixi els inquilins i posi fre als abusos.

En l'àmbit local, els ajuntaments tenen un paper clau. Poden impulsar polítiques que fomentin el lloguer assequible, negociant amb propietaris perquè cedeixin habitatges buits. També poden incentivar la rehabilitació d'habitatges destinats a lloguer social mitjançant bonificacions fiscals i, alhora, establir mecanismes per evitar que els nostres pobles i ciutats es converteixin en escenaris exclusius per a turistes.

L'habitatge és molt més que quatre parets i un sostre. És la base per garantir l'estabilitat de les persones, l'arrelament a una comunitat i la dignitat. Quan una societat no assegura aquest dret, està condemnant una part de la seva població a viure en la precarietat. Aquesta ha de ser una lluita prioritària, i cal un compromís clar i transversal de totes les institucions, des dels ajuntaments fins a la Generalitat.

Les mobilitzacions ens recorden que la ciutadania no està disposada a esperar més. És hora d'actuar amb valentia per posar fi a aquesta crisi. Perquè l'habitatge no és, ni pot ser mai, un luxe. És un dret, i defensar-lo és un deure.