Des de fa temps, la política catalana s'ha omplert de grandiloqüents paraules buides, d'etiquetes que es llancen com qui reparteix confeti humit en una rua sense públic. I si hi ha algú que sap bé què vol dir això, és la Sílvia Orriols, batllessa de Ripoll, que no pas alcaldessa, perquè les paraules encara tenen un sentit quan es volen fer servir amb propietat.

Se li està fent un cordó sanitari que faria empal·lidir qualsevol manual de democràcia, i això que els que el promouen es vanten de ser els grans defensors de les llibertats. Però sembla que aquestes llibertats només són vàlides quan s'ajusten a un cert guió de paper moll. A la Sílvia Orriols no se li dona veu per explicar el seu programa polític, no se li permet defensar les seves idees amb igualtat de condicions, i no es perd ni un segon a debatre-les amb arguments, sinó a intentar silenciar-les amb les mateixes tècniques que, paradoxalment, critiquen quan les fan servir altres. Com una colla de nens que ja no volen jugar al joc que no els agrada, els polítics actuals fan aigües per tot arreu en ares de conservar poltrones, sous, privilegis i poder. Consulteu hemeroteques i descobrireu en qualsevol formació política actual mentides, enganys, falses promeses, fal·làcies...

Com una colla de nens que ja no volen jugar al joc que no els agrada, els polítics actuals fan aigües per tot arreu en ares de conservar poltrones, sous, privilegis i poder

N'estic fins als collons de la banalització de termes com extrema dreta, nazisme o xenofòbia. N'estic fins als collons de la sordesa per escoltar l'opinió de la gent del carrer que els càrrecs electes demostren ara sí i després també. Aquests termes, amb un pes històric i moral indiscutible, s'han convertit en fàcils comodins cridaners i frívols per evitar el debat real, per tancar discussions incòmodes i per llançar un anatema que evita que ningú pugui ni tan sols escoltar què es diu, què es vol dir. Són termes que haurien de tenir un pes i un significat precís i greu, però que s'estan diluint en un mar de consignes buides i infantilitzades properes a la decadència mental.

Si tan dolentes són les propostes d'Orriols, per què no se la deixa parlar? Per què no es combaten les seves idees amb arguments sòlids en lloc de silenciar-les? La resposta, al meu entendre, és clara: perquè hi ha por que pugui convèncer, que pugui fer forat en una societat cansada de la política de manual i de les elits que, amb la seva falsa i pedant superioritat moral de pa sucat amb oli, pretenen decidir què es pot dir i què no.

Aquesta situació no només és injusta, sinó que és profundament hipòcrita, vomitiva. Es reclama democràcia, però es practica la censura, es parla de pluralitat, però es fomenta el pensament únic. I així anem, entre discursos buits i etiquetes fàcils, construint una política cada vegada més covarda i menys lliure... però sembla que no importa ningú.

Com l'irresolt enigma cretenc, tot el que es diu és mentida, fins i tot això.

Rock me mama.