Començo amb una rectificació. En el primer article de la sèrie afirmava que la població de la Xina augmentava quan en realitat avui té un creixement negatiu. L'Índia supera la Xina com a país més poblat del món.

No sé si me'n sortiré però un dels objectius d'aquest article, i els tres que vindran les setmanes vinents, és que les idees i els fets que hi exposo siguin comprensibles per tots aquells lectors que no tenen cap coneixement de l'energia nuclear.

Primer de tot cal dir que si avui defenso l'ús de l'energia nuclear és perquè la tecnologia que porta associada ha millorat molt, especialment des de l'accident deThree Mile Island, Harrisburg (EUA) l'any 1979 i perquè és una font viable d'energia de transició entre el model actual i un model energètic més net, 100% renovable.

Ja que parlem d'energia nuclear de “fissió” és imprescindible explicar que és l'energia que es produeix en un reactor quan els nuclis dels àtoms d'urani 235 (U-235) es divideixen en dos o tres nuclis més petits (es formen nous àtoms). En aquest procés s'emet l'anomenada radiació nuclear i molta energia. Aquesta energia s'aprofita per a obtenir vapor d'aigua que es porta cap a una turbina acoblada a un generador elèctric. Aquest sistema no és exclusiu de les centrals nuclears sinó de qualsevol central tèrmica de carbó o gas natural.

Aquest accident, produït molt al principi de l'era nuclear comercial, va servir per millorar substancialment la seguretat a les altres centrals del món ja existents i en les de nova construcció

M'agradaria fer una prèvia. La possibilitat que una central nuclear pugui explotar com una bomba atòmica és zero. El motiu és fàcil d'explicar. La quantitat d'urani (U-235) d'una bomba atòmica ha de ser d'un 90% com a mínim. La quantitat d'urani-235 d'un reactor comercial és del 2-5%.

Fets aquests preàmbuls em centraré en els accidents de Three Mile Island (EUA), Txernòbil (Ucraïna), i Fukushima (Japó) i en el tractament dels residus nuclears, motius principals pels quals avui bona part de l'opinió pública mundial està en contra de l'energia nuclear.

L'accident nuclear de Three Mile Island va ser greu perquè es va fondre més d'un 45% del nucli del reactor per una combinació d'errors conseqüència del disseny de la central. L'edifici de contenció, el que envolta el reactor, no obstant va aguantar, i per tant la dosi de radioactivitat emesa fou molt baixa i no va suposar un risc per a la salut de la població.

El departament de salut de Pensilvània va mantenir durant 18 anys un registre de més de 30.000 persones que vivien dins un radi de 8 km al voltant de la central en el moment de l'accident. El programa es va suspendre el 1997 sense cap evidència d'efectes sobre la salut.

Aquest accident, produït molt al principi de l'era nuclear comercial, va servir per millorar substancialment la seguretat a les altres centrals del món ja existents i en les de nova construcció, com ara les de Vandellòs II, Ascó I i II inaugurades els anys 80 a Catalunya.

L'accident de Txernòbil, 1986, va ser greu, però, des del meu punt de vista, no és un argument vàlid contra l'energia nuclear senzillament perquè el tipus de reactor de la central no tenia com a objectiu principal la producció d'energia elèctrica sinó que es va dissenyar per a la producció de Plutoni, element químic utilitzat en la fabricació de bombes atòmiques. A més, l'edifici de contenció de la central era una construcció industrial amb estructura metàl·lica i, per tant, sense capacitat de blindatge ni de contenció davant d'accidents. Per acabar-ho d'adobar l'accident es va produir perquè es va voler fer una prova, sense cap mena de previsió sobre les conseqüències de la mateixa si no sortia bé, tal com va succeir. La tirallonga d'irregularitats de la prova ja són història: Incendis, manca de mitjans per mitigar el descontrol del reactor, personal d'emergència no qualificat i sense protecció radiològica, i un retard incomprensible en l'evacuació de la població.

Si bé a l'accident de Txernòbil els productes de la fissió es varen expulsar i, per tant, va haver-hi alliberament de partícules radioactives a l'exterior, és fals afirmar que la conseqüència d'aquest fet és que aquella zona serà inhabitable durant milers d'anys.

És molt rellevant saber que les substàncies altament radioactives es consumeixen ràpidament, i perden molt ràpidament la radioactivitat fins a estabilitzar-se, mentre que les que radien menys duren més, és a dir, es mantenen més temps radioactius. Cal insistir en aquest fet perquè els materials, la radioactivitat dels quals dura molt, com l'urani o el plutoni, suposen un risc molt menor per la nostra salut que aquells que emeten tota la seva radioactivitat en molt poc temps.

La major part dels elements radioactius expulsats al medi ambient a Txernòbil ja han decaigut en altres elements estables i, per tant, ja no emeten radioactivitat. Només el Cesi-137 i l'Estronci-90, que tarden 30 anys a disminuir molt notablement la seva radioactivitat, són elements radioactius encara presents a la zona. Per tant, avui, 40 anys després de l'accident és possible viure a gran part de la zona d'exclusió de Txernòbil sense risc per a la salut. Només a la ciutat de Prípiat i els primers km al nord de la central nuclear podria haver-hi possibilitats de desenvolupar un càncer atès que avui el nivell de radioactivitat està un 11% aproximadament per sobre del llindar de seguretat.

Acabo amb una anècdota impactant que s'explica al llibre de l'Alfredo Garcia, operador nuclear, l'Energia Nuclear Salvarà el Món: "Menjar un plàtan et produeix una major dosi radioactiva que viure un any al costat d'una central nuclear".