... Els infants s'agafen/ a la cua del vent/ i volen lliures de tribu a tribu./ Planes i valls./ Mar i muntanya/ I no hi ha rastre de cap casc,/ canó o metralla.
Asmaa Aouattah.

Aquest és el món que tothom voldria, que només uns pocs privilegiats poden gaudir. Per aconseguir-ho ens calen espais segurs, tranquils on, deixant de banda els conflictes quotidians que sempre hi ha, en els espais que ens donen seguretat no existeix cap rastre de casc, canó o metralla, s'hi pot respirar en pau, sense por que ens ataquin, que ens maltractin, que ens assetgin.

Amb aquesta seguretat ens van sentir el divendres al Casal Cívic i Comunitari de la Devesa del Pla al primer sopar de germanor del dia 28 de febrer. En continuarem fent més d'aquestes trobades perquè convenen, perquè ens donen l'oportunitat de poder enraonar, de contactar, de conèixer-nos. Sense estigmes, sense odis, ajudant-nos és la millor manera que tenim per viure. De temes tan importants com el feminisme, l'habitatge, el patriarcat, les comunicacions, cal que en parlem i en parlarem entre tots per teixir aprenentatges, per teixir un Ripoll descosit.

Sense estigmes, sense odis, ajudant-nos és la millor manera que tenim per viure

Quin lloc tan bonic la plaça Sant Eudald quan els habitants de la vila, voluntaris de totes les edats, teixien l'esparrec de la vergonya: l'exposició que l'Ajuntament va fer tapar d'un espai públic perquè hi havia dues alumnes fotografiades portant el hijab. Si aquestes noies volen portar-lo és la seva opció, agradi més o agradi menys. Els vilatans es passaven de mà en mà els retrats amb els escrits dels alumnes de 2n d'ESO de l'Institut Abat Oliba on relaten el que senten davant d'un objecte que estimen. La cadena humana, com si fos el fil de l'agulla que teixeix el descosit, va fer arribar els retrats a l'espai privat de la pastisseria Can Costa on ara podem llegir les petites joies que han redactat els alumnes. Són uns escrits sincers, molt ben teixits, on es traspuen un munt d'emocions: felicitat, enyorança, il·lusió, alegria, records, entusiasme, estimació... sentiments universals que mai, mai, mai de la vida ni un Ajuntament ni ningú pot censurar.

Tot plegat em va recordar la pel·lícula Fahrenheit 451 de François Truffaut, adaptació de la novel·la homònima de Ray Bradbury. En aquesta societat distòpica el coneixement és considerat com un perill. Es prohibeixen els llibres. A Ripoll es va intentar prohibir llegir els sentiments d'uns joves que expressen amb absoluta llibertat el lligam que tenen amb el seu objecte. En la societat distòpica que vol imposar l'equip de govern de l'Ajuntament, es prohibia llegir uns escrits impecables que professors i alumnes han treballat conjuntament. Voleu més censura?

Per acabar deixeu-me dir el que diu un altre llibre: Guia per al respecte a la diversitat de creences als centres educatius de Catalunya, publicat per la Generalitat de Catalunya (2015).
“Cal tenir molt present que l'ús d'una determinada indumentària o altres signes externs de motius religiosos és una forma de manifestació pública o d'actuació conforme les pròpies creences i, per tant, una forma d'exercir el dret fonamental a la llibertat religiosa que, prima facie, cal respectar i protegir. Així ho entenen el Comitè de Drets Humans de Nacions Unides i la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans, com també la jurisprudència dels tribunals espanyols.”

Sort en tenim de llocs tan bonics com l'aparador d'una antiga pastisseria per llegir la dolçor d'un llibre visual que han escrit alumnes de 2n d'ESO.