La cobla preparada amb els instruments i partitura. La sardana està a punt de començar. Els refilets del flabiol marquen l'inici d'aquesta i la plaça, com un rellotge imparable, comença a dansar, a comptar i a repartir.

Començant pels curts, es comença a desenvolupar la rotllana. Arribant als llargs, les melodies amb les seves tonades fan posar els pèls de punta. El respecte per aquesta dansa, per la nostra cultura, es respira en aquest ball on només hi ha lloc per a la música i els passos. L'emoció es desferma quan, acabat el contrapunt, la sardana acaba, a l'esquerra com cal, i amb un “Visca!” seguit d'aplaudiments.

Tota aquesta emoció i solemnitat que us descric, tancant els ulls l'hauríeu d'imaginar amb les places plenes on, joves i grans, enllacen les seves mans en honor a aquesta nostra dansa. Malauradament, les places ni són plenes, ni tenen gent jove ballant i, aquest, és el tema que vull posar de manifest en aquesta píndola d'opinió.

En lloc de fer discursos buits de defensa de la nostra cultura, necessitem gent compromesa que balli, compti, reparteixi i, sobretot, que impregni i transmeti aquest amor per les nostres tradicions

No us enganyaré, fins fa poc no havia ballat mai sardanes. És gràcies als cursets d'iniciació que fa l'Agrupació Sardanista de Ripoll que m'hi he ben aficionat. Gràcies a l'amor i el sentiment que m'han transmès tota la gent que he conegut del món sardanístic, ara puc dir que les sardanes tenen una cosa especial que només ho sap aquell qui les balla. Mil gràcies i per molts anys d'aquests cursets!

La sardana es perd. Aquesta és la trista realitat que es pot copsar cada vegada que vaig a ballar sardanes. Cada vegada hi ha menys joves a les places. I encara sort de tots aquells que des del compromís, amb dedicació i esforç, continuen transmetent aquest amor i aquesta passió per aquesta dansa.

Però la sardana mola, i tant que sí! El projecte recent de 1r de Primària de l'Escola Vedruna mostra que és possible introduir aquesta dansa als infants d'una manera que els agradi i que faci que, quan siguin grans, participin d'aquest nostre ball.

Això és el que necessita la sardana. En lloc de fer discursos buits de defensa de la nostra cultura, necessitem gent compromesa que balli, compti, reparteixi i, sobretot, que impregni i transmeti aquest amor per les nostres tradicions. I també necessitem una mica d'innovació perquè els temps canvien i, sense cap mena de dubte, hem d'adaptar la manera d'ensenyar la sardana per arribar i agradar a tothom sense perdre'n l'essència.

I sobretot, cal que sortim a la plaça a escoltar i deixar-nos portar per les melodies plenes de sentiment de les cobles. I ballar, ballar moltes sardanes sense vergonya. Només nosaltres salvarem les sardanes de l'oblit i de la indiferència en les noves generacions. Des d'aquí us convido a provar-ho, de veritat.

La nostra cultura l'estem deixant perdre nosaltres mateixos. No és culpa de ningú més, només nostra. I encoratjo a tots aquests que proclamen la defensa del català i de la nostra cultura, a parlar menys i a fer més. Per la nostra cultura i pel nostre llegat, defensem la sardana. En paraules de Joan Maragall, la dansa més bella, la dansa sencera d'un poble que estima i avança donant-se les mans.

Un tres i fora!