El 2011 es va produir un terratrèmol de magnitud 9 davant la costa del Japó, generant un tsunami que va causar enormes danys a la costa i que va endur-se la vida de 20.000 persones. El Tsunami va afectar tres reactors nuclears de la central de Fukushima, els quals varen parar-se automàticament com estava previst pel disseny. La xarxa elèctrica nipona estava malmesa pel terratrèmol, així que els generadors dièsels d'emergència de la central varen arrencar de forma automàtica. En poc temps, però, els generadors també es varen inundar pel tsunami i varen deixar de funcionar. Després de diverses explosions d'hidrogen durant tres dies, quantitats substancials de materials radioactius es varen emetre al medi ambient.

Les persones que vivien prop de la central es varen exposar a la radiació produïda per Iode-131 i Cesi-137. La radioactivitat del primer element decreix molt ràpidament en només vuit dies. La radioactivitat del segon, el Cesi 137, com ja vaig explicar en un article anterior ho fa en trenta anys i, per tant, implica un risc a llarg termini.

Davant l'accident, les autoritats nipones van actuar amb molta celeritat. Uns 800 treballadors de la central es varen evacuar immediatament. Només una cinquantena varen quedar-se a la central per tractar de minimitzar els efectes de l'accident i tornar a posar la planta sota control. Immediatament després es varen evacuar, per precaució, unes 140.000 persones creant una àrea d'exclusió d'uns 20 km.

La nostra societat, en general, és cada vegada més conscient de tractar correctament els residus que genera

Estudis posteriors realitzats per l'Organització Mundial de la Salut (OMS) varen arribar a la conclusió que, en la majoria de les zones, aquesta evacuació havia estat innecessària, ja que les dosis radioactives eren molt baixes. De les 1.280 persones que varen morir, del conjunt de les evacuades, no s'ha pogut provar científicament que ho fossin a conseqüència de la radioactivitat.

Tampoc s'espera un increment en la incidència del càncer en el futur. Un informe de l'OMS, un any més tard, va estimar que la dosis de radiació que varen rebre les persones que residien fora de les àrees evacuades, estava molt per sota del llindar de seguretat necessari per desenvolupar un càncer.

Relacionat amb aquest accident va tenir un impacte molt gran i alhora negatiu en l'opinió pública mundial la notícia del 2019, vuit anys després de l'accident, que s'abocarien al mar milers de tones d'aigua contaminada radioactiva, que provenia del refredament dels reactors accidentats, emmagatzemada en enormes contenidors.

Ara bé, excepte el Triti, els materials radioactius que conté l'aigua contaminada es poden eliminar amb facilitat amb els anomenats desmineralitzadors, unes resines capaces de retenir els materials radioactius dissolts a l'aigua.

Pel que fa als riscos per a la salut de l'aigua contaminada amb Triti són tan baixos que la seva dilució i el posterior abocament a rius i mars és una pràctica habitual en les centrals nuclears. Per tant, una dilució de l'aigua amb Triti emmagatzemada a Fukushima proporcionaria resultats de contaminació radioactiva molt i molt baixos en els aliments obtinguts del mar. Així que fent una mica de conya, com diu l'Alfredo García, operador nuclear, al llibre “L'energia nuclear salvarà el món”, si t'agrada el sushi de Fukushima, pots assaborir-lo amb tranquil·litat.

Per acabar una constatació que no té res a veure amb els residus nuclears, dels quals parlaré en el següent article, però que exemplifica les enormes contradiccions de les societats occidentals.  La nostra societat, en general, és cada vegada més conscient de tractar correctament els residus que genera. Fa un parell de dècades, els classifica fent servir els contenidors adequats, en recicla bona part, utilitza menys bosses de plàstic... Però, i a on va a parar una part d'aquest plàstic? A l'anomenat “setè continent” de plàstic que flota en les aigües de l'oceà Pacífic i que triplica la superfície de França.