Tinc com molta gent, el delit de viure en una casa agradable dins un racó agradable en un país agradable, i si pot ser, amb un trosset de jardí o hort agradable. Però posats a il·lusionar-me m'agradaria molt més viure en un país, on des de l'escola i després l'administració, ens procuréssim un coneixement prou exacte del nostre entorn, i sabéssim apreciar els actius geogràfics més valuosos que hi tenim.

I hauríem de convenir que les vores dels rius i els pocs camps grans, són de les coses més bones, boniques i extraordinàries que hi ha en un país de muntanya on tot són muntanyes amb arbres, boscos, feixes de bosquines i muntanyes amb més arbres. I on, per tant, els espais de rius i camps -tan escassos, delicats i singulars- haurien de mantenir-los lliures de rèmores i construccions. Els primers, per instint i intel·ligència, i els segons, per intel·ligència i instint.

La transformació del món rural fins fa poc era feta a pic i pala i s'adaptava a la topografia, i això l'hi encomanava una lleugeresa encantadora. Les construccions es construïen als terrenys poc productius per deixar lliure la terra bona que procurava el menjar. I edificacions i camins se situaven als erms i pedreguers, a les puntes o caps de camp i als terraprims o peus de muntanya. Tot en el territori era col·locat d'una manera endreçada, lenta i prudent, i feia goig mirar-ne el resultat panoràmic.

Un bon dia dolent van venir uns urbanistes ràpids, nerviosos i superficials, i van dibuixar-hi ben de pressa unes ratlles rectes fora del món

Un bon dia dolent van venir uns urbanistes ràpids, nerviosos i superficials, i van dibuixar-hi ben de pressa unes ratlles rectes fora del món, com si el que manés fos una quadrícula abstracta vinguda del ciberespai, i només pensada per a les planícies del nord d'Europa. Aquells espais immensos on sembla que tot és bla i d'on ens arriben les informacions, les revistes i els suposats coneixements que enlluernen. I peti qui peti, se'ls va acudir que només calia satisfer el país pels cotxes i les cases quadrades, i es van oblidar de les virtuts específiques del territori i de la gent que hi vivia.

I al darrere hi van venir els polítics de quatre anys, que hi van afegir un feix de modificacions als plans urbanístics, i que van acabar d'esguerrar la substància grisa que quedava en aquests plans d'ordenació. Tot plegat per mirar de guanyar-hi quatre rals de més, o per la dèria de deixar contents als votants del partit. O, sense més ni més, per fer ús de la ignorància com autoritat cridanera d'aquí estic jo perquè he arribat.

I de resultes d'això van sortir-ne algunes preguntes, que podrien ser: Per què tenim terrenys edificables amb clavegueres, enllumenat i voreres que no en fem res? Serà que els propietaris van farts i en demanen massa diners, i no sortiran mai les misses per ningú? Serà que aquests terrenys tenen uns protocols i clàusules de construcció molt desavinents? Què fan morts de riure alguns habitatges dels bancs? Per què no hi ha un segon Pla de Barris, on amb mesures de millora urbana s'arrangin habitatges i locals dels barris precaris, i es pacti amb els propietaris? Seguirà ben visible la política de degradació dels barris vells i de les colònies industrials buides?

Com establirem les prioritats d'edificació sense destruir regularment els terrenys i camps rurals comarcals, tan escassos i preuats? Per què urbanistes, emprenedors i empresaris no s'encarrilen en refer i restaurar, en comptes de fer tripijocs negociadors amb els usos de la terra, destruint-la? Per què l'administració no diversifica les ajudes econòmiques i no manté els habitants al territori? Per què l'administració no parla mai de comprar edificis -i quedar-se'ls si us plau per sempre-, tot creant cooperatives d'habitatge per intentar regular el mercat del sòl? Per què no es fan tractes sistemàtics entre ajuntaments, empreses constructores i propietaris fluixos d'armilla, per enllestir els seus habitatges en mal estat?

El criteri general apunta algunes d'aquestes feines com a aconsellables, i no pas deixar-ho tot a l'oferta i la demanda provocativa, la de la salvatgia del mercat, que no s'atura fins que ja no li surten els números, i que es crema i ho crema tot. És obligat demanar més atenció en el que ja hi ha mig potinejat, i adaptar-ho amb sensibilitat i imaginació. I de la terra saber el que podem tocar, que per això tenim lleis i gent que en sap un niu. I que si, per exemple, fem un cop de cap per un pis o una casa, hi trobem unes condicions econòmiques normals, i no pas deixar-ho servit en safata a fons voltor i patuleia amiga. Només desitgem quatre coses ben lligades.