Segurament s'han escrit molts articles sobre aquest tema, però no em puc estar de fer una nova reflexió sobre els rescats de muntanya.
Estic totalment d'acord que fer activitat física és molt recomanable per la salut, però l'estupidesa humana no. I és que no és normal que la comarca del Ripollès sigui any rere any una de les comarques amb més rescats de muntanya realitzats. I el cert és que ens hem acostumat que això sigui així. Ho hem normalitzat, i ho hem convertit en simples dades, com els accidents de circulació.

Estan bé els missatges encoratjadors per fer-nos millor en el nostre dia a dia i per millorar-nos com a persones. Però com llegia fa pocs dies d'un conegut aventurer, prou ja dels missatges dels nous gurus motivacionals, del coaching d'Instagram tipus "si t'ho proposes ho aconseguiràs", "no hi ha res que no puguis fer", o "tu pots i no deixis que ningú et digui el contrari...". Prou ja d'aquestes afirmacions moltes vegades frívoles i que porten milers de persones a sortir cada cap de setmana a la muntanya sense la preparació oportuna tan física, com materialment i mentalment. Està bé que la gent cuidi la seva ment o es posi reptes per fer la seva vida diària més atractiva. Però no cal al final que ens enganyem a nosaltres mateixos i que no tot ho podem aconseguir a còpia de posar-hi ganes. Malauradament, no sempre és cert i moltes vegades quan ens n'adonem ja és massa tard.

A la muntanya no tot s'hi val... i hem d'aprendre a girar cua quan el temps no acompanya o no estem bé

Fa 25 anys es va produir a casa nostra una de les pitjors tragèdies del muntanyisme català amb la mort de nou persones en una muntanya, el Balandrau, definida per un dels seus protagonistes com "un cim de vaques" segons va recollir el llibre d'en Jordi Cruz, "3 nits de torb i 1 Cap d'Any. Crònica d'una tragèdia al Pirineu". Una tragèdia que el seu dia va significar un abans i un després en els rescats de muntanya.

Però els humans sembla que no hem après la lliçó. I cada cap de setmana -evidentment sense cap mala intenció, només faltaria- posem en perill la nostra pròpia vida i malauradament la dels que han de participar en els rescats. I no cal posar preu a un rescat -que també és bo saber el que costa- sinó el que cal és una bona conscienciació de la imprudència que estem fent quan no sortim a la muntanya en les millors condicions possibles o la meteorologia no és la més adient.

A la muntanya no tot s'hi val si el que ens juguem és la nostra vida i la dels altres. I no vull fer la sensació d'alarmista ni catastrofista, perquè em considero un amant de la natura que ens envolta i crec que cal gaudir-la.

Però tot passa moltes vegades per no saber -o no voler admetre- on estan els nostres límits. Que no hi ha rutes ni muntanyes fàcils o que els cims continuaran allà la setmana que ve. Però hem de saber aprendre a girar cua quan el temps no acompanya o no estem bé. No serem ni millors ni pitjor. Simplement serem coherents.

Que no ens enganyin: ni pujar al Bastiments o al Puigmal és fàcil, ni anar al Balandrau és fer un cim de vaques ni podem fer la travessa Vallter-Núria amb unes xancletes com vaig veure en una ocasió.

I encara menys no hem de fer aquest cim pels nostres collons o els nostres ovaris ni podem sortir a la muntanya com si féssim un pícnic a la platja. Aprendre a girar cua és tant o més important que una bona preparació. I moltes vegades com diu la dita "una retirada a temps és una victòria".