El català és una de les llengües cooficials de l'Estat espanyol i el seu ús és fonamental per preservar la identitat cultural, lingüística i històrica dels territoris on es parla. A més, promoure'l en tots els àmbits -educació, mitjans de comunicació, administració, àmbit digital...- garanteix la seva vitalitat i continuïtat generacional. És essencial que institucions, empreses i ciutadania col·laborin activament en la normalització i el foment del català, per tal que pugui conviure en igualtat amb altres llengües i continuar evolucionant com a vehicle de pensament, creació i cohesió social.

Aquesta cooficialitat no només és una qüestió jurídica, sinó també una eina per garantir la diversitat i la riquesa cultural.

Comparteix estatus legal amb altres llengües que es parlen al mateix territori, i això hauria d'implicar ser reconeguda i garantida. Un reconeixement que és fonamental defensar i promoure activament en tots els àmbits. I sí, fins i tot en l'àmbit europeu.

Practiquen, una vegada més, l'esport majoritari que tant els agrada: fer la traveta, posar la cama amb l'únic objectiu de fer caure l'adversari

Sorprèn que, segons a quina banda s'estigui de la taula, es defensi aferrissadament aquesta cooficialitat o bé es desqualifiqui amb la mateixa intensitat. Es pot entendre que altres països puguin necessitar més temps per aclarir dubtes i demanar més informació, però que partits que havien afirmat públicament que el català, l'eusquera i el gallec són llengües cooficials ara vagin en contra del que ells mateixos defensaven, fins i tot anant en contra del seu lloc d'origen, no deixa de ser curiós, sorprenent i, sobretot, vergonyós.

Dediquen esforços a mostrar postures contràries al foment i la normalització del català, argumentant que les polítiques lingüístiques en les comunitats autònomes amb llengua pròpia discriminen el castellà, i posant al centre dels seus discursos manifestacions per desacreditar models d'immersió lingüística, malgrat l'evidència de la seva efectivitat en la cohesió social i en la garantia del bilingüisme real. Amb la voluntat de reduir la qüestió lingüística a una confrontació ideològica, obvien, malgrat les evidències, el valor del català com a patrimoni cultural i d'identitat.

Practiquen, una vegada més, l'esport majoritari que tant els agrada: fer la traveta, posar la cama amb l'únic objectiu de fer caure l'adversari, vagi en contra o a favor de les pròpies conviccions. La finalitat no és fer la feina ben feta, sinó fer el possible perquè l'altre la faci malament o no li surti bé.