«Lembas», l'avituallament dels hòbbits rebut de mans dels màgics elfs, és el primer aliment que reben tot just començar la seva singladura cap al Mont del Destí. Tan sols un petit mos del pa èlfic és suficient per atipar un bon gallard durant una dura jornada de camí. Per aquesta raó, rebia el sobrenom de «pa per al camí». Tant Frodo com Sam, Pippin i Merry tenen únicament aquest aliment per completar la seva travessa a l'èpica de El Senyor dels Anells de J. R. R. Tolkien (+1973). Aquest escriptor, pertanyent al col·lectiu juvenil dels Inklings —del qual formaven part una dotzena d'autors reconeguts, com ara C. S. Lewis (+1963), autor de Les Cròniques de Nàrnia—, compartia amb ells una profunda inspiració cristiana.

En realitat, els seus relats de ficció no deixen de transparentar unes sòlides conviccions de fe i sentit, més enllà del mal i del sofriment viscuts en l'època d'entreguerres europea del segle XX. Les lembas venen carregades d'un autèntic significat eucarístic: un petit mos per a una ruta incerta i indeterminada, entregat per uns éssers meravellosos com els elfs, per donar la força necessària enmig d'un món agressiu i inhòspit.

Aquest és el sentit que Tolkien amagà en el cor de la seva gran epopeia: fer referència a la comunió, l'eucaristia, l'aliment donat per Crist als seus deixebles i apòstols el vespre del Dijous Sant, abans de lliurar-se enterament, en cos i sang, a la creu i a la redempció del món. Jesucrist vol ser menjat, acollit pels qui creuen en ell. En realitat, quan els cristians participem de la missa, celebrem el consum de Crist convertit en veritable aliment, un Déu que es dona en nodriment, el Fill diví esdevingut força per superar els reptes de la vida.

En celebrar la missa, l'Església no només rememora, sinó que fa present el sacrifici únic i definitiu del Messies de Déu, actualitzant-lo en la vivència del creient. Allí, com especifica el núm. 140 de l'Ordenament General del Missal Romà: «el pa i el vi per a l'eucaristia són portats al celebrant, el qual els posa sobre l'altar», per a l'acció de gràcies. Segueixen els diversos ritus amb la consagració i la distribució de l'aliment crístic als fidels.

Ai, las! Però, què passa? Apareix algú més al presbiteri, un capellà, amb un altre copó que diposita sobre l'altar, un recipient vingut d'algun lloc desconegut, que acaba suplantant el que s'ha consagrat en aquell moment, tal com havia indicat el Crist. D'allí en brollen unes altres porcions de pa, que són distribuïdes als fidels alternativament al memorial que s'està celebrant. Es pot suposar que, en el millor dels casos, provenen d'una altra missa, ja que diu més endavant aquella mateixa instrucció, al núm. 163, que «acabada la distribució de la comunió, el sacerdot sumirà a l'altar tot el vi consagrat que encara resti i, pel que fa a les hòsties sobrants, o les consumirà a l'altar o les portarà al lloc destinat a la reserva eucarística».

Hòstia sobrant per ser consumida, doncs, preferentment! El que es fa amb el vi no es fa habitualment amb el pa. Se n'ha de reservar una part per a la comunió dels malalts i absents. Mentrestant, es pot destinar a la pregària, l'adoració i la contemplació. Però la finalitat principal és el consum com a aliment del creient, que es nodreix del cos ressuscitat de Crist com a penyora del cel i de vida plena, feliç i eterna. El mateix capellà ha resat en veu baixa, abans de repartir la comunió, que «el cos de Crist em guardi per a la vida eterna», oració que, des de la pandèmia, sovint diem en veu alta a l'església.

Voldria posar l'atenció en un gest que pot desvirtuar el sentit de l'eucaristia. A ningú se li acudiria assistir a un sopar amb amics portant-se la carmanyola amb menjar preparat en un altre lloc. Seria un gest, com a mínim, descortès; probablement no et tornarien a convidar. Tampoc ningú cuina un dinar per acabar reescalfant les sobres del dia abans i servir-les com si fossin un bon àpat. Doncs aquesta és la desviació que es produeix en moltes celebracions de l'eucaristia.

Al Congrés Litúrgic de Montserrat de 2015, l'arquebisbe de la cúria romana i especialista Piero Marini (1942) ja va alertar d'aquest excés ritual en el tracte amb l'eucaristia, que pot acabar desvirtuant el memorial del Senyor. Al meu entendre, en aquest cas caldria portar la reserva des del sagrari al principi de la preparació de l'altar, com a veritable eucaristització de l'aliment, el pa pregat, que és Crist per a tot el seu poble. Un copó més o menys no fa cap mal, i seria millor fer-ho al començament de l'acció de gràcies.

Només així evitaríem participar en un àpat de reescalfats, que no agrada a ningú.