Els enginyers de carreteres quan projecten viaris en zones de muntanya poden arribar a fer més por que una pedregada. I per adobar-ho, quan parlem en concret de grans obres de territori, al darrere hi tenim polítics que sempre certifiquen com a positiu les solucions fantàstiques que han enginyat els enginyers. Polítics, que sovint porten a la motxilla documentació científica i ecològica que sol ser escassa i poc crítica. O sigui, que ves a saber si ens estem preparant, amb majúscules, per acabar de trinxar uns espais de cristalleria fina.

No val a badar, doncs, en entrar comunicacions motoritzades en un país estret, ja que remenar una capsa de nines només és aconsellable per a tècnics de mans fines i alta sensibilitat visual. I acompanyat, clar i net, d'uns pressupostos ufanosos que solucionin bé els entrebancs d'aquestes zones. Esment que no sabrem mai si acabarà essent cert, perquè a vegades el que dissimularà els esguerros conceptuals i estructurals, serà més aviat la vegetació i el creixement dels arbres.

Un territori de muntanya que necessita molts túnels per no destrossar gaire ni destorbar la vida diària de la gent, i per permetre'ls-hi l'accés civilitzat i plaent a l'entorn natural. Uns túnels, a més a més, ben fets, clars i lluminosos, gairebé com si il·luminéssim una discoteca i no pas una cova de lladres. I amb unes boques d'entrada i sortida ben polides i acabades, que ressegueixin amb cura la fesomia de la muntanya. Acció, aquesta, que sol costar Déu i ajut de trobar.

L'equilibri territorial, doncs, ha de pensar molt més a contenir, amagar i repartir bé les fitxes que té, que no pas en espargir a la babalà exagerades estructures de comunicacions

s
I potser saber veure i proporcionar la magnitud de la tragèdia, o sigui, connectar amb prudència els anells circulatoris d'un poble, per no haver de duplicar carreteres amb rinxolins i escalèxtrics balders. Perquè, és evident que els Pirineus no poden encabir el tràfec de totes les segones residències del món mundial. I que no caldrà que el sobrepès de carreteres es mengi els espais de fons de vall, ja que aleshores, només pel sol fet de la fressa i l'estretor, quedarem condemnats a viure en un infern. L'equilibri territorial, doncs, ha de pensar molt més a contenir, amagar i repartir bé les fitxes que té, que no pas en espargir a la babalà exagerades estructures de comunicacions.

La variant Est de Ripoll, per la banda sud, haurà de saber enllaçar l'acabament del carrer Progrés. Saber com travessar només per un punt, i no pas com fa ara malament, per una línia allargassada arran del tren que se sobreposa al magnífic tram fluvial del Ter. Saber recalcar, alhora, un enllaç prudent per la part sud amb la variant que ve de la vall de Ribes, que ja en el seu mal moment havia de ser un túnel, i no pas per vergonya de tots, un esvoranc a la muntanya del Catllar. I haurà de saber encarrilar aquests lligams amb l'ampliació, no molt exagerada ni pomposa, del darrer girador dels supermercats fins a can Villaura. I seguir, és clar, mantenint el caràcter rural de l'entrada de Ripoll.

Cap d'aquestes solucions no són fàcils, ni crec que ara mateix estiguin prou ben resoltes, i algunes ni tan sols s'han començat a rumiar. Perquè, el projecte que tenim de fa quinze anys diria que és massa espectacular, i les seves solucions se'ns presenten potineres i poc ecològiques. I com en la variant d'Olot, caldrà mirar-s'ho i remirar-s'ho amb molta més placidesa. Ja ens fem el càrrec que una via de territori agafa uns radis de corbament i uns pendents estipulats, però cal procurar que amb els entorns de muntanya hi hagi molta més responsabilitat i delicadesa, perquè tot l'altre és només tecnologia.

En canvi, per la part nord de la muntanya de sant Bartomeu, si s'hi fan túnels cap a sant Joan, ja ensopegaran amb dos giradors existents. I potser en aquesta àrea no caldrà que s'hi remeni gaire. Faria goig i diria molt de nosaltres que ho deixéssim acabat de manera discreta, com si tot plegat fos un paisatge normal en un país endreçat.