Un govern és considerat pària quan resta aïllat, esquivat pels governs del seu entorn de manera que, per derivació se li fa molt difícil l'accés a institucions immediates o superiors. Són governs marginalitzats per les seves accions, però sobretot pel menyspreu que exhibeixen envers les normes, els valors que d'habitud alimenten la convivència global.

Aquesta entrada ja em dona llicència per considerar el govern actual d'Aliança Catalana de Ripoll com a govern pària? Com que entenc que cal bastir-ho amb argumentació, faré algunes aportacions, gens conceptuals. A tall d'exemple, repassant les actes dels plenaris (el màxim òrgan de representació dels ajuntaments) trobo que en el punt d'agenda diària de la batllessa, queda més que constatat que el govern de Ripoll és una institució isolada en la comarca, marginada en la província, vigilada de cua d'ull pel Govern, alhora que obviada pel Gobierno. Seguint aquesta línia, no he pogut constatar cap trobada de cap dels sis regidors d'Aliança, ja no amb les màximes instàncies o amb consellers. Veig com del tot inaudit, que ni tan sols cap director general en aquests dos anys llargs que governen, hagi trepitjat el despatx de l'alcaldia. Tampoc consta enlloc que l'alcaldessa hagi intentat ser rebuda en cap organisme superior. I mira que de foteses, menudalles i anècdotes, tot repassant l'agenda de la batllessa, se n'hi poden trobar un bon grapat!

Amb dolor, es fa fàcil constatar com els poble veïns principals dinamitzen cultura, entitats, progressa l'urbanisme, la projecció en positiu a la resta del país

Què suposa això? Doncs paralització de projectes de futur, impossibilitat que es facin al municipi inversions puntuals amb finançament exterior, ja que és amb el contacte personal, amb la capacitat de connexió, de trametre necessitats, amb què s'assoleixen compromisos. I és que, per agreujar el tema, com que tampoc tenen cap mena d'empatia amb cap regidor de l'oposició, tots els projectes cabdals que precisa avui el municipi de cara a planificar el futur, estan en un atzucac, a cada jorn que passa més profund i difícil de revertir. És de sentit comú que sense suport majoritari, és a dir acord polític dins les institucions locals, cap de les administracions superiors se la jugaran fent inversions que els poden comportar oposició i greuges per part dels potencials beneficiats. Sense interlocució creïble, Ripoll resta condemnat, o bé a veure passar les inversions cap als pobles veïns o, en el millor dels casos, que se'n facin algunes però sense poder ajustar-les a les conveniències dels ripollesos.

Algú pot argumentar que a Ripoll s'estan fent coses. Certament. Es va tirant inèrcies que s'estan consumint, sense relleu a la vista. És sabut que els projectes municipals sempre solen anar més enllà d'una legislatura, en molts casos de dues o tres. Per això el govern d'ara ha pogut anar executant obres ideades, projectades i compromesa l'aportació de recursos pels governs anteriors: l'accés al Pont de Calatrava, la recuperació de la Torre de la carretera de Barcelona, la nova depuradora d'aigua potable... Però el recinte de les antigues naus del Pla que tenia compromesa una inversió milionària, sembla que anirà de mal borràs.

Amb dolor, es fa fàcil constatar com els poble veïns principals dinamitzen cultura, entitats, progressa l'urbanisme, la projecció en positiu a la resta del país. Ripoll, en el decurs de fa massa mesos, resta orfe de projectes i projecció. Per contra, sembla obsessiu l'interès de la batllessa per retre constant adulació als cossos armats, per impulsar folklorismes, o presentar projectes fantasiosos, tronades adhesions a l'Església catòlica, deliris com el de recuperar processons d'acord amb els passos de la Congregació de la Puríssima Sang que fa anys van morir pel desinterès generalitzat de la gent, de pur avorriment. Jo, com ateu convençut, desencisat també amb la incapacitat de l'oposició per bastir una alternativa que generi esperances a curt termini de retornar al bon govern, a la progressió de la Comtal Vila, no se m'acut altre idea que acabar amb una exclamació molt vella, que està en consonància amb les dèries de la senyora Orriols. Que Déu hi faci més que nosaltres!!!