Potser sí que va badar més temps del compte, i hauria d'haver anat més aviat a fer-se reconèixer el peu que li feia mal. Potser va pensar que no era tan important com es pensava. O va pensar que ja es curaria sol, o que només era un titot calent.

Viu en un poble que no és ni gran ni petit, que no és ni carn ni peix. Un poble que, com tots, vol ser més gran del que és ara, però que aplica les ordenances estrictes com si ja fos una gran ciutat. I potser és que la burocràcia i el protocol se'l mengen. Com a tot arreu.

És molt estrany tot plegat i fa basarda, però és aquesta la malastrugança que va passar

I és ben clar que hi ha d'haver un cert ordre perquè les coses rutllin, i un cert criteri de selecció. I que moltes vegades el món dels hospitals té un excés de demanda, i els treballadors es cremen o es cansen. I que el meu amic, que no s'exclama mai, viu en un país, això també, que és massa lluny de tot arreu. I que tampoc ningú cuida prou.

Ara, però, el meu amic sofert no té dit del peu. No va ser atès ni a la mútua ni a urgències, perquè la targeta de la seva mútua era incompatible a les targetes que sí que són compatibles amb les de les altres mútues. És molt estrany tot plegat i fa basarda, però és aquesta la malastrugança que va passar.

A la fi, el van haver de dur a unes urgències llunyanes, perquè ja feia tard amb les urgències properes. I no sé de qui deu ser aquesta culpa tan complicada de les mútues i les urgències, però d'ell, pobret, segur que no. I sort en té que encara li queden quatre dits al peu, i que no li han hagut de tallar la cama. Ni res més.