Aquesta setmana em permetran que m'agafi una petita llicència periodística i tregui el meu vessant més nostàlgic i com es diria avui dia més "vintage". I com si pugéssim en el nostre particular 'De Lorian', els proposo un viatge en el temps: a un dels passats més gloriosos de Camprodon. Però no em refereixo als inicis de l'estiueig, a la glòria dels Jardins de Can Vincke i el Castell de Sant Nicolau, o a l'època de major esplendor del Passeig Maristany.

Els proposo viatjar a principis dels anys 90 i reviure l'època més gloriosa de l'oci nocturn de Camprodon. Aquella en la qual s'aplegava gent vinguda no només de la resta de la comarca sinó també de comarques veïnes. I no cal dir que a l'estiu si sumaven tots els estiuejants que triaven la població camprodonina com a destinació turística o com a segona residència. Així doncs, que els sembla si revivim una d'aquelles inoblidables nits de Camprodon plenes de “molta marxa”, música diversa i sobretot moltes i moltes hores de festa?

A Camprodon es van donar una sèrie de sinergies per atreure tants bars musicals, pubs o discoteques... mai vist a casa nostra

Però es preguntaran primer de tot a què es deu aquest atac de nostàlgia. Els haig de dir que jo sempre he sigut una persona a qui li ha agradat molt guardar qualsevol material gràfic. Notícies de diaris, revistes, llibres…, i sobretot del meu àmbit més local i comarcal.Segurament la meva dona m'acabarà de fotre fora de casa algun dia d'aquests quan ja no m'hi càpiguen en l'habitació on ho tinc tot acumulat en forma d'arxiu improvisat. Però al que anàvem. L'altre dia repassant una antiga llibreta on guardava adhesius dels anys 80 i 90, vaig veure alguns dels que utilitzaven els locals nocturns de Camprodon i que em va portar a recordar una època certament increïble.

I d'aquí la idea per aquest article que també els haig de dir no pretén ser una crònica exacta i feafent d'aquella època. Si no més aviat uns records que la nostàlgia ens deixa d'una època de la nostra joventut. 

Perquè jo que ja tinc una edat haig de dir que vaig tenir la gran sort de viure i “experimentar” en primera persona molts dels ambients d'aquells locals certament emblemàtics i inoblidables.

Però al que anàvem. Allà enganxats en aquella fulla de la llibreta hi havia adhesius de la Discoteca Pigall, dels Pubs Limon y Menta, Pink Panther, Petres o Antimoni entre molts altres.

Certament, costa d'explicar les sinergies que es van donar perquè aquella fos una etapa (estem parlant dels anys 80, 90 i principis del 2000) on l'oci nocturn de Camprodon concentrés no només a joves de la població camprodonina i de la resta del Ripollès sinó també d'arreu de la demarcació de Girona i evidentment del jovent de segona residència de l'àrea metropolitana de Barcelona que pujaven a l'estiu i en èpoques festives a la Vall.

Tot s'ha de dir, sense voler ser gaire pretensiosos, que érem l'autèntica enveja d'arreu perquè a Camprodon, una població de poc més de 2000 habitants, t'hi podies trobar durant les nits dels caps de setmana una concentració mai vista de bar musicals, pubs o discoteques de tota mena.

Uns caps de setmana que no només abraçaven les nits del dissabte sinó que ja començaven el divendres a la nit i es podien allargar fins ben entrada la matinada del dilluns quan tancava les portes, entre altres, el Pub Limon y Menta on es concentraven els joves -i no tan joves- que allargaven al màxim la festa i que no els importava que hores després haguessin d'anar a treballar o estudiar a Barcelona.

I cada bar, pub o discoteca tenia la seva singularitat i el seu ambient que el feia certament atractiu. No hi havia un ordre establert per anar a un o a l'altre. Moltes vegades era per afinitat d'edat, música o simplement perquè t'hi trobaves bé i allà et quedaves. Podies començar la nit amb un ambient més tranquil i relaxat com el que t'oferia el Pub Rovira -a la plaça Doctor Robert, amb els seus característics butacons de color vermell i l'emblemàtic Modesto, el seu propietari- o l'incombustible Pub 2000 que avui dia encara existeix i es manté al carrer València.

Després, la festa podia pujar de volum –a mesura que avançava la nit- amb dos pubs que van marcar tota una època pel jovent d'aquells anys -i per mi personalment perquè vaig treballar en els dos- com van ser el Limon i Menta i el Pink Panther.

El primer amb un estil de local més elaborat, amb una gran peixera a l'entrada, amb grans espais, una barra immensa i amb una zona més tranquil·la on podies conversar o fer “altres coses”. Mentre que el Pink Panther era un local més “esbojarrat”, més “desendreçat” amb futbolins i billars, però amb un encant increïble i on em vaig tirar 8 anys “punxant” música durant els caps de setmana. Espero, em perdonaran, des d'aquestes línies, tota aquella gent a la qual vaig “atordir” amb la meva música tot aquell temps.

Uns espais on qui més qui menys vam tenir les nostres “petites aventures amoroses” de caps de setmana, estiu o fins i tot alguns vam trobar l'amor de la nostra vida. Sí, els hagi de confessar que per mi, el Pink Panther va significar un local que em va marcar perquè va ser on vaig conèixer a la que avui dia és la meva dona. Encara que van haver de passar uns quants anys... Devia ser qüestió del destí.

Però no vull entrar en més sentimentalismes sense explicar-vos la part final de la nit. La que continuava quan sorties del Limon y Menta i del Pink Panther.

I és que les opcions continuaven encara sent de les més variades, ja que tenies la possibilitat d'agafar el cotxe -o anar a peu- fins al Pub Antimoni, situat a mig camí entre Camprodon i Llanars. Una masia reconvertida en local d'oci nocturn i que encara conservava la llar de foc al costat de la pista de ball. Un local on podies escoltar i ballar el millor del Pop-Rock nacional del moment.

Però també podies optar per anar-te'n a locals com el Petres, que va començar com una espècie de pub privé amb carnet i tot. Un local no gaire gran, però on hi confluïen molts dels joves de segona residència de la població camprodonina que pujaven de l'àrea metropolitana de Barcelona.

I em deixo pel final l'opció de la Discoteca Pigall. La que va ser durant anys la discoteca amb majúscules de Camprodon. El gran local del moment -amb dos espais ben diferenciats- i que no tenia res a envejar de les grans discoteques de Barcelona o de la costa. Un local on podies veure des d'actuacions en directe fins a sortejos de cotxes que va tenir una primera època molt espectacular, però que potser no va tenir el millor final possible. Per cert, qui no recorda el seu logo que avui dia encara continua sent excepcional.

Tampoc no puc deixar d'explicar com es posaven quan acabava tota aquesta festa els croissants de la pastisseria que hi havia al costat de l'església Santa Maria o els talls de pizza d'un altre local que després va obrir a la plaça Doctor Robert i que te'ls trobaves després de sortir del Petres. Uns espais on improvisaves un petit esmorzar abans d'anar al llit i on ara sí que s'acabava una nit que semblava interminable.

I res més. Sé que m'he deixat molts altres locals i ambients de les nits de Camprodon que les van fer excepcionals i que van representar per a molts de nosaltres una etapa de la nostra vida difícil d'oblidar. Noms que em venen ara al cap com La Perla, el Mouse, l'Albèniz, el Ni Sí ni Fú, Ca l'Oliaire, Els Arcs, el Molí, el Casal, el Pabel, el Zas, l'Atahualpa, la Parra, el Bell-lloc... i tants altres que van anar passant al llarg d'aquests anys de glòria de l'oci nocturn camprodoní.

Però no vull tancar aquest article sense una petita reflexió. Primer retre el meu més humil homenatge a tothom que treballa en l'oci nocturn i a les persones que el fan possible. Moltes vegades no es paga amb prou diners els esforços que fan per mantenir aquests negocis que la major part de les vegades a més no estan ben vistos.

Però que tan importants són per donar una opció d'esbarjo als més joves que, certament, cada vegada ho tenen més difícil per poder trobar aquests espais a les poblacions de la nostra comarca i sense haver d'agafar el vehicle.

Espero, ja per acabar –ara sí- que aquestes línies els hagi servit com a mi de record d'una època de la nostra vida en les que les “Nits de Camprodon” van significar una cosa més que el simple entreteniment del cap de setmana.