Aquests dies, malauradament, el món de l'ensenyament s'ha vist sacsejat per una sèrie de polèmiques que no ajuden gaire al seu bon nom, com ara el desgavell en les adjudicacions de places o la minva constant del nivell educatiu. Sortosament, no tot són males notícies puix que al nostre petit racó de món del Ripollès hi ha dos esdeveniments que venen a revertir aquest regust pessimista.

Els dos fets ans esmentats són, si se'm permet l'expressió, sengles exercicis de recuperació tant de memòria històrica com de dignitat i fe ensems en l'ofici del magisteri. El primer en el temps va tenir lloc a Sant Joan de les Abadesses el dia 13 de juny quan s'inaugurà una estàtua dedicada a en Josep M. Andreu, el «mestre Andreu», un docent que en vida va saber dur la paraula mestre i tot el que el susdit mot comporta, a uns nivells de prestigi altíssims que li han permès de superar la inexorable barrera del temps; només cal passejar-se amb els ulls un xic oberts per la vila de les Abadesses per adonar-se'n: un carrer ja li fou dedicat en vida, més concretament en els anys de la II República, el centre escolar del poble, l'Institut Escola, du el seu nom i ara aquest monument que ve a ser el colofó del record inesborrable que deixà després d'haver-hi exercit durant vint anys. El monument, ubicat a tocar de l'Institut Escola, és obra de l'escultor i arquitecte santjoaní, Francesc Fajula i Pellicer.

I la figura del Mestre Andreu ve a tomb per presentar l'altre esdeveniment que en aquests dies estivals es mou per diferents indrets de la comarca: una exposició itinerant dedicada –reitero el concepte– a la memòria històrica i dignitat dels docents que van exercir de manera honesta i meritòria la seva tasca al llarg dels anys que van de la Mancomunitat de Catalunya fins a la caiguda de la II República el 1939. Aquesta exhibició itinerant vol testimoniar, doncs, l'esplet educatiu que es donà en les primeres dècades del segle XX a Catalunya, un veritable abans i després marcat per la divisòria funesta de la dictadura franquista.

Una ocasió immillorable per dur a terme turisme cultural a la vegada que un exercici de recuperació de memòria de la nostra història més recent

Nou són els plafons en format roll-up que donen cos a l'exposició: un de presentació i els vuits restants dedicats a El Mestre Andreu, La Festa de l'Arbre, Nous edificis escolars, Les escoles rurals, l'Escola anarquista de Can Cerdà de Ribesaltes i tres més en què es glossa un breu esbós biogràfic dels mestres que van haver de fugir de l'encalç de les tropes franquistes i emprendre el camí de l'exili.

Del plafó del Mestre Andreu, poc més a afegir, tan sols que s'hi desataca el perquè de la seva importància com a, valgui la redundància, mestre amb les fites més importants de la seva carrera docent, d'entre les quals la Festa de l'Arbre (té un plafó dedicat) amb uns valors plenament vigents i celebrada encara avui en dia després dels 126 anys passats des de la primera festa el 1899.

Aquesta efervescència pedagògica va venir acompanyada per una no menys important efervescència constructora de nous edificis escolars, pensats i dissenyats per a la funció a la qual anaven destinats i signats per arquitectes de prestigi (Jeroni Martorell i Bartomeu Agustí), La cronologia d'aquesta onada constructiva es mou entre els darrers anys del decenni dels anys 20 del segle passat fins al 1938, just abans de la victòria de les tropes franquistes: Sant Joan i Ribes de Freser, 1926-29; Campdevànol, 1934; Escola Joan Maragall de Ripoll i Els Estudis d'Espinavell, 1936; Camprodon, 1938. Aquest susdit plafó troba el seu complement amb el dedicat a les escoles rurals unitàries que hi havia al Ripollès aleshores, de les quals n'hi ha 28 de tancades i 11 en actiu.

Els plafons dedicats a rescatar de l'oblit als i les mestres represaliats i exiliats, són tres, els dos primers dedicats a en Josep Bassaganya i Godeol (1897-1956) i en Xavier Casademunt i Arimany (1897-1988) respectivament, mentre que al tercer s'hi recorden a Adela Garriga (1913-?), Joan Munt (?), Josep Viñas (1911-?) Prudenci Franch (1882-?), Pere Armengol (?) i Maria Baró (1909-1999).

El darrer plafó l'omple la memòria de l'escola anarquista que la parella formada per en Joan Puig i Elias i l'Emília Roca i Cubí muntaren a la masia Can Cerdà de Ribesaltes; la batejaren amb el nom de «Món Nou»... no cal ni dir que l'avenç imparable de les tropes franquistes la liquidà.

Els nou roll-ups d'aquesta exhibició itinerant s'han pogut veure a Campelles i Pardines, i aquest mes d'agost es podrà fer a Ogassa, Queralbs i Les Llosses; de cara a finals d'estiu i tardor, n'està prevista l'exposició a Sant Joan de les Abadesses, Campdevànol, Ripoll, Camprodon i Ribes de Freser... una ocasió immillorable per dur a terme turisme cultural a la vegada que un exercici de recuperació de memòria de la nostra història més recent.