No hauria pas de servir d'excusa l'edificació d'una gran nau de reparació i manteniment de trens, per demanar que continuï oberta una línia. Tot ajuda a la consolidació, és clar. Però els trens s'haurien d'aguantar perquè, també i potser, són els millors transports col·lectius que hem trobat fins ara, i nosaltres per sort, ja en tenim un. I el lloc de col·locació de la nau creuria, a parer meu, que ja és prou bona si reservés prou amplada verda a cada banda d'aquesta.

Parlar de l'alçada, en aquest cas, crec que és d'una importància més relativa, com moltes altres coses de la construcció. I, potser, el més decisiu seria saber com seran les isovistes dinàmiques de cada banda de la nau, o dit d'altra manera, què veurem i quina sensació tindrem, primer, quan passegem xino-xano amunt i avall, arran del riu; i segon, quina visió i efecte tindrem quan arribem o sortim de Ripoll dins un altre tren, i tinguem per un costat la nau enganxada a les orelles. Aquestes són dues qüestions que ens haurien de fer rumiar. La tercera és el volum de la nau que veurem de lluny, des dels balcons de les cases o de més enllà, i que malauradament, és una realitat llarga i punxeguda de discutir, i em sembla que no en sabrem mai gaire uns resultats exactes.

En canvi, els materials de façana i tenir la traça per fer una bona composició són, de segur, un tema a polir. Per exemple, un edifici molt alt es redueix visualment si se li canvia el material, la textura i el color justament per la meitat. El volum, ens ho creguem o no, queda escapçat i s'aixafa. Baixa psicològicament d'alçada. Una bona manera, doncs, de fer veure la nau més petita.

Però siguem conservadors i demanem poc que potser ens faran cas

I hi ha també una cosa important que és la bondat de la jardineria. Aquesta ens certifica com tenim el nivell cultural de la comunitat, i diria que és la joia de la corona del món. Practicar un paisatgisme dotat de pressupost adient, ben treballat i ordenat, fa molt més agradable la vida d'un poble. Un poble sensible que, per poder-hi viure com una persona sensible, ha de tornar-se un paradís. I els jardins ben estesos per tot arreu i enmig de les construccions faran sempre aquesta feina sublim.

La tirallonga al costat del passeig que serà ocupada per una nau, suposem que ben insonoritzada, podrà tenir un grau més o menys elevat d'encert. Però el que és segur és que necessitaria amb desfici i a cada cantó, unes allargassades pantalles verdes d'arbusts de fulla perenne que la dissimulin, la tapin i hi facin créixer la vida vegetal tot l'any. O, si per sort extraordinària ens toqués la rifa, valdria encara més de construir la nau dins una trinxera, que vol dir fer-la soterrada i que no es veies per enlloc.

Però siguem conservadors i demanem poc que potser ens faran cas. I si poguéssim tenir només unes bones pantalles vegetals pel cantó del passeig, ja podríem caminar recollits com si fóssim monges i monjos sants, ben embolcallats entre un rengle espès de brancada verda i el soroll de l'aigua de riu per l'altra. Tanmateix, una delícia pels sentits de la que no ens hauríem de saber estar. I dins de la nostra desgràcia potser encara hi sortiríem guanyant, perquè la nau només trauria la meitat de la còrpora, amb el benentès que la part de sota seria pura verdura. Fresca i regalada, com la cançó.