Fa temps que el racisme ha deixat de ser un tabú. El que abans s'expressava amb la boca petita ara es diu obertament. Comentaris que fa deu anys haurien generat rebuig avui sovint passen desapercebuts o fins i tot troben complicitat. Frases com “no són racistes, però diuen el que molts pensen” s'han fet habituals. I això hauria d'alarmar-nos. Perquè darrere la normalització del discurs d'odi hi ha una erosió lenta, però efectiva, dels valors democràtics i de convivència.

Una de les formes més subtils que pren la normalització del racisme és presentar-lo com a simple opinió. “Només dic el que penso”, diuen. Però no totes les opinions són igual de legítimes si es basen en falsedats o atempten contra la dignitat d'altres persones. Dir que “els immigrants col·lapsen els serveis públics” no és una opinió: és una mentida. I quan aquestes mentides es repeteixen prou sovint, acaben sonant normals.

La democràcia no consisteix només a poder opinar. També vol dir tenir cura del debat públic i fonamentar-lo en dades, respecte i rigor. Quan permetem que s'hi colin tòpics racistes sense resposta, quan acceptem que la diferència es presenti com una amenaça, estem posant en perill la convivència.

Si volem un futur amb igualtat, cohesió i progrés, no podem permetre que l'odi formi part de la normalitat

Segons l'Idescat, prop d'un 18% de la població catalana és nascuda a l'estranger. Són persones que, en la seva majoria, viuen, treballen, estudien i paguen impostos com qualsevol altre ciutadà. Moltes d'elles tenen fills ja nascuts aquí. Parlar de “nosaltres” i “ells” en aquests casos és completament fictici. La societat catalana és diversa i ho continuarà essent. La qüestió és com ho gestionem: des de la por o des de l'entesa.

Hi ha qui veu la diversitat com una amenaça. Però la realitat és que la immigració ha estat clau per sostenir sectors econòmics com la cura de persones grans, la construcció, la restauració o la indústria alimentària. També ha ajudat a frenar el despoblament en algunes zones del país. I ha enriquit el nostre teixit social, cultural i educatiu.

L'extrema dreta sap que la por és un dels motors més poderosos del comportament humà. I l'utilitza amb habilitat. Assenyala col·lectius vulnerables com a culpables de problemes estructurals: la crisi de l'habitatge, l'atur juvenil, la inseguretat. Però aquestes qüestions tenen arrels profundes: desregulació del mercat, falta d'inversió pública, precarització laboral. Atribuir-les a la presència de persones migrades és, a més de fals, profundament injust.

És un patró que es repeteix arreu d'Europa: instrumentalitzar la por per obtenir rèdit polític. I funciona. Perquè dona explicacions senzilles a problemes complexos. Perquè permet canalitzar la frustració cap a un “altre” concret. I perquè apel·la als instints abans que a la raó. Però no ens podem permetre caure en aquesta trampa.

Davant del discurs d'odi, calen fets (extrets de l'IDESCAT). Per exemple:
• Taxa d'activitat: Les persones migrades tenen, de mitjana, una taxa d'activitat superior a la de la població nascuda aquí. Això desmenteix el tòpic que “no volen treballar”.
• Delinqüència: L'augment de població estrangera no ha anat acompanyat d'un augment proporcional de la criminalitat. De fet, la taxa de criminalitat a Catalunya és avui inferior a la de fa quinze anys.

• Despeses públiques: Diversos estudis conclouen que la contribució fiscal de la immigració supera, a llarg termini, el cost dels serveis públics que utilitza.

Cal repetir-ho tantes vegades com faci falta: no hi ha cap dada que justifiqui el discurs que associa immigració amb delinqüència o col·lapse social.

Els partits d'extrema dreta sovint es presenten com a defensors de l'ordre, la seguretat i el “sentit comú”. Però què passa quan arriben al poder? L'experiència d'altres països i regions ens diu que la seva gestió és sovint ineficaç, autoritària i centrada a crear enemics interns. Es retallen drets, se censura la dissidència, es promouen mesures simbòliques, però no s'afronten els problemes de fons.

A més, sota la retòrica de la mà dura s'amaga una agenda ultraliberal en l'àmbit econòmic: menys impostos als rics, menys serveis públics i més precarietat. El populisme d'extrema dreta no només és perillós per la convivència: també ho és per l'equitat.

Europa té memòria. Sabem què passa quan es deixa créixer el feixisme sense oposició. I sabem també que sovint no arriba de cop, sinó a poc a poc, disfressat de patriotisme, de defensa de les tradicions o de lluita contra una suposada “decadència”. El racisme no comença amb camps de concentració. Comença amb acudits. Amb lleis discriminatòries. Amb censures subtils. Amb l'acceptació social del menyspreu.

La millor resposta a l'extrema dreta és fer el contrari del que proposa: construir comunitats més cohesionades, més inclusives i més informades. Això passa per:
• Invertir en educació: perquè les escoles són espais clau per al respecte, la convivència i la igualtat.
• Donar veu a tothom: perquè la democràcia real només existeix quan tothom se sent escoltat i representat.
• Combatre les desigualtats reals: perquè el malestar social només es pot resoldre amb justícia social, no amb bocs expiatoris.
• Defensar la veritat: perquè les mentides racistes s'alimenten del desconeixement.

També cal cuidar el debat públic, exigir responsabilitat als mitjans i a les xarxes, i promoure referents que ajudin a entendre la diversitat com un valor, no com un problema.

La lluita contra la normalització del racisme no és només dels polítics. És de tothom. A cada conversa, a cada taula familiar, a cada espai de treball, hi ha oportunitats per plantar cara. No cal fer-ho amb agressivitat, però sí amb claredat. Amb dades. Amb empatia. I amb la convicció que defensar la dignitat humana mai pot ser una qüestió opcional.

Cada cop que deixem passar un comentari xenòfob, fem més fàcil que es digui el següent. I cada cop que el combatem, obrim la porta a un espai millor.

Catalunya és, i continuarà sent, una terra diversa. La pregunta no és si ho volem o no, sinó com ho gestionem. Podem optar per la fractura o per la convivència. Per la por o per l'esperança. Per la mediocritat o per l'ambició col·lectiva.

Si volem un futur amb igualtat, cohesió i progrés, no podem permetre que l'odi formi part de la normalitat. Cal oposar-hi la fermesa dels valors democràtics. I cal fer-ho cada dia, des de cada àmbit, amb coratge i determinació.