Aquest matí, passejant per Ripoll, m’ha vingut al cap la idea per fer aquest article. Bé, per ser del tot sincer, m’ha vingut parlant amb el cuiner d’un restaurant de Ripoll sobre els incendis forestals que, aquests dies, estan propers al Bierzo, on ell va néixer. I és que la dada que m’ha donat i que ara he contrastat és molt grossa: el 10% de la província d’Ourense s’ha cremat.

Per veure la magnitud de la tragèdia, he fet l’exercici de portar aquests números a casa nostra. Si aquesta mateixa zona afectada hagués passat (tota) al Ripollès, tindríem tres quartes parts de la comarca arrasades (700 km² cremats dels 956 km² de la comarca). O tota la Garrotxa devastada. O tot el Baix Empordà. Si ara estigués fent un discurs, aquí hi hauria d’haver un silenci estratègic per emfatitzar el que acabo de dir i per fer reflexionar i millorar l’impacte del missatge.

I què ha passat per arribar a aquestes magnituds? Doncs mireu, jo no soc cap expert en política de gestió del territori. Però escoltant un expert com és en Marc Castellnou, que us recomano que l’escolteu sempre que en tingueu ocasió, explica i dona els punts claus del problema que tenim com a país. Si ho recordeu, no fa pas massa que als plenaris de l’Ajuntament de Ripoll va sortir el tema de franges de foc. A Som-hi Ripoll n’hem fet força esment d’aquest tema que cal accelerar per protegir Ripoll i la seva gent dels incendis que puguin venir i que desitjo que no arribin mai.

Si ara hem de fer aquesta gestió forestal, potser és perquè llavors vam estafar a tots aquests pagesos que, amb la seva feina, ens protegien i mantenien el mosaic

Si ara és necessari fer franges de foc al bosc és perquè, quan aquestes franges ja existien de forma autònoma, no es va protegir prou bé aquell que ho gestionava. Fa 50 anys, quan cada casa tenia les seves vaques i pasturaven al seu terreny, aquestes franges ja existien, no calia que féssim res. Tota la muntanya de Sant Roc era completament neta d’arbres. Si ara hem de fer aquesta gestió forestal, potser és perquè llavors vam estafar a tots aquests pagesos que, amb la seva feina, ens protegien i mantenien el mosaic. Ens feien un servei públic i no els hi vam reconèixer. No seria just, doncs, recompensar a tota aquella gent que amb el seu treball diari ens fan aquesta feina avui dia?

Els focs actuals amb la càrrega i la continuïtat boscosa superen les capacitats d’extinció dels Bombers en molts casos. Cada vegada més els focs cal apagar-los a l’hivern, amb prevenció i amb política de país amb majúscules. Però no, la nostra Generalitat no està per això. Quan vingui un incendi que cremi tot allò que estimem, recordarem amb recança els 40 milions d’euros dedicats a un telecadira a Vallter, per posar un exemple d’actualitat.

Per què no canviem la política que fem? Per què no fem petits canvis que ens aportin millores a la nostra societat? Totes les ajudes que donem a gent que ho necessita no podrien anar lligades per exemple a fer unes hores de neteja de bosc? O tot el que paguem a les presons perquè la gent es reintegri a la societat, no podrien ser a canvi de fer franges contra incendis al bosc? No és qüestió d’explotar ningú, sinó de recuperar un principi bàsic: si la societat ajuda, també és legítim demanar alguna cosa a canvi.

El que és clar és que si no fem res, arribarà un dia que un incendi cremarà i no podrem fer res més que deixar-lo cremar, impotents, perquè no tindrem ni mitjans materials ni personals per aturar-lo. Només la prevenció i la gestió del territori pot evitar-ho.

Si no, quan el bosc s’apagui en cendra, potser entendrem que el país que hem deixat perdre no és només un paisatge cremat, sinó el reflex de la nostra pròpia negligència.