Sempre m'han agradat molt les frases fetes. Les valoro com una esplèndida composició de llocs, de situacions, d'estats d'ànim, retraten fets habituals... En principi, en citaré tres per il·lustrar el que vull explicar amb aquest article. En podria utilitzar moltes més.

"Qui dia passa any empeny", "Patacades i endavant", "Algú enterrarà l'últim". Tinc seriosos dubtes que la majoria dels nostres dirigents les coneguin. O els interessi la filosofia que desprenen. Els ajudaré: toquen el tema de no afrontar el futur, del vici de fotre pilotades endavant a veure què passa, o que el que vingui darrere ja s'ho trobarà. Aquesta mena de fer política em fa una certa ràbia, tristesa i angoixa.

Anant al tema. L'any 1987 es va celebrar, aplicant costosa publicitat, l'ufanós eslògan que havíem arribat a ser sis milions els catalans. Els set milions es comptabilitzaren el 2006. S'hi va passar de puntetes. Ara el 2025 hem superat els vuit, de manera que cada 19 anys pugem un milió. Però ara, en la classe governant, el que hi ha és desconcert.

No hi ha capacitats, ni valentia, per afrontar el repte de la caiguda demogràfica autòctona

Crec que a Catalunya és majoritari el sentiment que les diverses variants del creixement s'estan portant molt malament. Com que no hi ha capacitats, ni valentia, per afrontar el repte de la caiguda demogràfica autòctona, s'està optant perquè suri en l'ambient que la importació de gent d'altres parts del món es gairebé una benedicció econòmica, l'única solució de futur. O un mal inevitable.

M'emprenya molt que, quan intentes parlar dels problemes que genera la immigració descontrolada, alguns et saltin a sobre i et tractin pel cap baix de racista o xenòfob. Entenc que no es pejoratiu fer servir el mot problema, ja que tot en la vida, fins i tot els millors moments personals o col·lectius, en generen, de problemes. Que cal anar resolent. Per contra, amagar el cap sota l'ala, fer veure que no passa res, és com tirar benzina a un foc que crema somort.

Ens cal immigració ja que es obvi que no som, ni serem, capaços de generar relleu generacional. Però això no ha de passar per obrir les portes sense controls eficaços, sabent que un cop dins, els condemnen a malviure. A la dreta reaccionària, ja li va bé bramar per una banda, mentre per l'altra en fa ús i abús, explotant gent molt necessitada, que entren en confrontació directa amb aquells que pateixen salaris baixos, manca d'accés a l'habitatge, o el col·lapse dels serveis sanitaris i educatius.

Si els governants tinguessin més humanitat, o capacitats, establirien normes per regular l'entrada desordenada de gent, a la qual se sap que no espot atendre ni garantir accés als serveis bàsics, els drets humans dels que gaudim els indígenes. Ho torno a dir, caldria amb urgència regular la impor-tació (una paraula tant lletja com descriptiva) de gent a qui no es pot garantir que no cauran en xarxes d'explotació criminal per part de màfies locals i importades.

Tornant al principi, si com deixen entreveure els organismes oficials que consideren inevitable -per incapacitat, inoperància, o perquè ja els va bé- arribar a aquests deu milions d'habitants a Catalunya, que m'expliquin quina planificació tenen feta. Si ara, amb vuit milions, al país li estan petant les costures... què no serà amb deu? Habitatge, sanitat, infraestructures, medi natural, on són els plans de cara a un futur que inexorablement ens anirà caient a sobre?

Sap greu dir-ho, però fins i tot els governs corruptes, incapaços i criminals del franquisme, varen ser prou hàbils per detectar problemes i executar ambiciosos plans d'habitatge, de comunicacions, de grans infraestructures hidràuliques, de reformes agràries... Com pot ser que ara que som tan tecnològics, que anem sobrats d'informació, de mitjans, no es faci previsió de futur a l'engròs, que s'opti per deixar al mercat implacable, a la cobdícia sense límits, als grans holdings econòmics i empresarials el futur del nostre país? Un exemple recent: s'està parlant molt de l'ampliació -asseguren que molt necessari???- de l'aeroport del Prat, encaixonat dins la superpoblada conurbació barcelonina. Que no és l'hora adient per descentralitzar una miqueta, fer créixer, si cal, altres aeroports (Girona sobretot) com s'ha fet en grans capitals europees?

No, si no es fa bé, és a dir, sense planificació integral i assenyada de futur, jo no vull la Catalunya dels deu milions. Ni que sigui perquè els vuit que som ara viurem força pitjor, la majoria ho faran amuntegats en una àrea molt concreta, amb serveis saturats i comunicacions incapaces, desbor-dades. Molt em temo que "com més serem, menys riurem".

Ah!, un apunt final d'última hora. Contemplo desolat que mentre l'esquerra espanyola s'esgargamella defensant collonades, la dreta fa excelses demostracions d'alta incapacitat allà on governa, amb casos com la DANA, els focs forestals, la convivència entre les diverses ètnies... Tinc l'amarga convicció que quan arribin al govern, que arribaran, només podrem gemegar tot emprant altres frases fetes: "Es veia a venir" o "Ja ho deia jo"...