S'acaben les vacances per a molts i toca quedar-se amb els bons records que ompliran el dipòsit que ens ajudarà a mantenir el motor en marxa fins al proper descans. En aquest dipòsit hi posarem viatges, banys de mar, el tacte de la sorra humida als peus, els grans moments passats amb la família i els amics, la bona gastronomia que es digereix millor sabent que no hi ha horaris a seguir, els llibres acabats, els cims assolits, els jocs de taula guanyats... i així podríem anar seguint fins al detall de totes les coses positives que hem viscut aquests dies de pausa i de relaxació.

Però també hi ha un altre dipòsit que hem d'omplir cada estiu, el de les coses dolentes que es repeteixen en bucle i que han de mantenir els motors de la indignació i l'inconformisme engegats. I aquest ha estat un estiu clarament marcat per dos elements que no s'han permès parar per vacances: el foc i la fam. 

Un estiu de foc, dels centenars de focus que han cremat més de 400 mil hectàrees a la península i que han devastat vides, cases, terres, negocis i il·lusions de famílies i de pobles sencers. Uns focs que, mentre escric aquest article, encara cremen i desesperen. I un estiu de fam, la que hem pogut veure en centenars de rostres desesperats, mentre clamaven menjar i aigua en 'cues de la vergonya' o ja directament des d'algun matalàs prostrat al terra d'algun tros d'habitatge en runes de la castigada franja de Gaza.

Com pot ser que en ple segle XXI no disposem dels mitjans i les polítiques necessàries per poder fer front a uns focs més que previstos a causa de la crisi climàtica? Com pot ser que en ple segle XXI un nen, un sol nen, es mori de fam a causa d'un genocidi televisat i permès per la comunitat internacional? Doncs ha passat i continuarà passant fins que els eixelebrats que ens governen i els negocis que els sustenten, aquí i allà, canviïn o siguin forçats a canviar. 

Aquest ha estat un estiu clarament marcat per dos elements que no s'han permès parar per vacances: el foc i la fam

Per molt lluny que haguem viatjat o que ens haguem relaxat, costa defugir aquestes realitats que cada vegada ens toquen més de prop i que ens colpeixen endins. L'ONU ha decretat oficialment la fam a Gaza i alerta que més de 132.000 nens i nenes de menys de cinc anys patiran malnutrició aguda. I, mentrestant, les bombes de l'ofensiva israeliana continuen caient, alienes a la indignació del voltant. Pel que fa als incendis, l'únic que permet tenir esperança al seu final són les previsions de pluja i la millora de les condicions meteorològiques, més que no pas la millora dels mitjans i de la gestió que se'n fa. En aquest episodi s'ha fet tristament certa la frase 'sols el poble salva el poble' ja que, en molts punts, han hagut de ser els veïns i veïnes els que s'han arremangat per apagar les flames davant la manca d'efectius professionals.

I així és com haurem d'acabar totes i tots, arremangant-nos i solucionant nosaltres mateixos els problemes que els que manen no fan més que embolicar... Com? No ho sé. Però penso que indignant-nos, no conformant-nos, organitzant actes benèfics, recollint material, protestant, votant o, senzillament, mirant als problemes de cara i no girant-la, ja és un primer pas. Encara que estiguem en plenes vacances.