Ja som a l'inici del mes de setembre i per a la majoria de la gent s'han acabat les vacances. Comença la rutina diària amb el “ring ring” del despertador que molts tenien silenciat. Es lleven, es renten, es vesteixen, esmorzen i ràpidament van cap a la feina, que el temps avança. Uns arriben a l'hora, altres fan tard, i els que esperen el tren, com sempre, no arriba. Uns truquen al metge; altres drets i pacients esperen que els informin; alguns escridassen el guarda de l'estació, i una colla d'estrangers estan nerviosos i preocupats perquè han d'agafar un vol que possiblement se'ls escaparà. 

Res ha canviat. Aquesta és la realitat.

El dia ha estat dur, la jornada s'ha acabat. La nevera està buida, hauran d'anar a comprar verdures, ous i fruita per cuinar un sopar lleuger que els ajudi a eliminar  toxines i greixos.

Ja som a l'inici del mes de setembre i per a la majoria de la gent s'han acabat les vacances

Més tard engeguen el televisor per escoltar les notícies: segueixen parlant de les guerres, dels incendis, dels turistes que han vingut, de la pluja, de les barques d'immigrants i... també dels 17.000 milions del FLA que l'Estat condona a Catalunya. Si l'Estat no hagués abusat de la nostra solidaritat, aquest deute no hauria existit mai.

El govern català parla amb el govern central per tenir l'Agència Tributària Catalana que recaptarà i gestionarà  tots els impostos que paguen els seus habitants i així poder aconseguir millor benestar. Però, ara, diuen que hi ha tanta feina a organitzar-ho que necessiten, almenys, tres anys. I, quina coincidència!, llavors convocaran eleccions! I seguidament es paralitzaran les transferències, les negociacions i les decisions mig acordades no s'executaran. 

Res ha canviat. Aquesta és la realitat.

Ja saben que molts polítics i altres que no ho són clamen orgullosos que la Nació Catalana és terra d'acollida. Aquesta frase, a més de provocar l'efecte crida, fa que, d'entrada, s'incrementin els problemes de convivència, de seguretat, de llengua, d'educació, de salut, de treball, d'habitatge, de... Però s'obliden que al passar per un carrer, per un parc, per un aeroport, etc. es veuen persones que ho han perdut tot i, des de fa temps, dormen al ras, van malgirbades i poc han menjat.

O la gent gran que ha treballat tota la vida i ara que necessita que la cuidin a casa o en una residència no te ningú, ni plaça ni se la pot pagar.

O els discapacitats. Els que tenen malalties greus. Aquells que han tingut accidents...

Res ha canviat. Aquesta és la realitat.