Fa més de vint-i-cinc anys a la gàrgola de la teuladeta de l’església de sant Pere de Ripoll s’hi va encanatrar (1) una planxa metàl·lica meravellosa. El lloc dit abans és la canal de pedra que sobresurt del petit volum de dues aigües, on frega tu per tu amb les escales de sant Pere, i on a l’altra banda tenim el Museu Etnogràfic.

Aquest afegit a la canaleta estroncava l’aigua de ploure, i la feia lliscar directa cap a terra. No haver de ressolar per un parament calcari sorrenc de poca consistència granulomètrica era un actiu esponerós, i sobretot en un mur històric on la destrossa mantinguda sap més greu.

Tot i això, un dia rúfol algun geni malèvol va treure’n del broc l’artefacte, tot considerant, suposem, que no feia goig i que semblava més procedent que la pedra mil·lenària continués fonent-se i degradant-se. O va pensar amb bona fe, potser sí, que amb l’amplada i fondària que tenia el goteró del canaló ja n’hi havia prou, cosa que no sembla gens certa.

Però l’experiència ens diu que l’enveja trapassera és també una condició ben reconsagrada, i que només faltaria que donéssim raons perquè l’autoritat fes tot el contrari

Tothom pot comprovar que quan plou, l’aigua regalima i traspassa el solc fins a la paret, i continua engreixant una regatera fosca, un xaragall contundent com una autopista. I encara hauríem d’afegir-hi la rajoleta ceràmica de coronament del cantó esquerre que no arriba al final de l’enllaç amb la gàrgola, i que fa lliscar molta més aigua paret avall.

Tampoc no sabríem dir si, a estones, algun entès responsable municipal hi passa i es fixa en la dissipació evident. Algun turista eixerit sí que ho deu veure, deduint-ne el nivell fort de deixadesa del patrimoni de la Vila de Ripoll. I, comptat i debatut, no hauria de ser gaire embolicat esmenar una acció que corseca els sentits, i aconseguir una obra pietosa i compassiva que aturés en sec els degotalls guerrers.

Però l’experiència ens diu que l’enveja trapassera és també una condició ben reconsagrada, i que només faltaria que donéssim raons perquè l’autoritat fes tot el contrari. Potser millor així, doncs, muts i a la gàbia, i que la descurança governi l’estat de la qüestió pels segles dels segles. Fins que no quedi paret mil·lenària per conservar.

Però vet aquí que per xamba una persona forastera passava per allà, i tot i que amb prou feines es feia entendre, ens indicà altre cop després de tants anys: potser una senzilla xapa d’acer encolada a sota semblant a un angle recte. O eixampleu i enfonseu el tall que fa de trencaaigües, i entaforeu-hi de cap a cap un passamà ben esmolat.

Aleshores, segur que la nostra mirada assolirà un estat miraculós de benestar. I donarem per fet que, quan torni a ploure, les gotes cauran dretes com un ciri a terra, que la mala ganya de la paret canviarà, i que als pobres turistes ja no se’ls regiraran més els budells.

I si més no, ara que hi som, gosarem aventurar una premonició fosca i pocavergonya, i seria que als de casa tot això tant ens farà perquè mai pararem prou atenció en la desfeta que tenim davant del nas. L’interrogant que vindrà llavors, serà: seguirem amb els ulls clucs o és que les ulleres són massa fosques?

(1) encastar. Viquipèdia. Vocabulari cerdà.