Des de fa anys, els catalans i les catalanes vivim massa de polítiques públiques més simbòliques que útils. Fa dècades que afrontem un canvi global amb un impacte ecosistèmic, ambiental, climàtic i ecosocial evident en el nostre dia a dia. Tanmateix, en lloc de legislar i aplicar mesures reals i transformadores, continuem desplegant accions purament simbòliques: il·lustren molt, però serveixen per ben poc.

Fa poc més d’un any, els pagesos van donar un cop de puny sobre la taula i van evidenciar la urgència de reduir la burocràcia, establir circuits de comercialització justos, planificar el consum alimentari i revalorar la pagesia. No només com una feina productiva imprescindible, sinó també pel paper clau que exerceixen en la gestió del territori, també al Ripollès.

I què s’ha fet des de llavors? Malgrat el suport social i el suposat “suport polític”, la realitat és que no s’ha fet res. Bé, per ser honestos, l’acció més ambiciosa al Ripollès ha estat… col·locar un cartell a les entrades de la capital amb la paraula “Ripoll” al revés.

El gran error és pensar que des de l’àmbit local no hi ha marge per incentivar i millorar la situació de la pagesia. Quants reglaments de gestió d’equipaments públics s’han revisat per exigir que els aliments servits en bars i restaurants de piscines, camps de futbol o pavellons siguin de temporada, no processats i de proximitat? Quantes borses de terres públiques ha posat en marxa l’administració local per impulsar l’activitat agrària? Quants projectes de mentoratge s’han plantejat per aprofitar l’experiència dels pagesos veterans i transmetre-la als joves?

Ha arribat l’hora de deixar enrere el paternalisme i el victimisme que ens encadenen i posar-nos a treballar per planificar i aplicar mesures efectives, saludables, justes i que dinamitzin el territori

La resposta és clara: res. No s’ha fet res. No s’ha promocionat el producte del Ripollès als plecs administratius dels menjadors escolars, no s’ha creat un mercat o espai estable de productors per afavorir la venda directa i reduir la dependència dels intermediaris, ni tampoc s’ha impulsat una taula de la pagesia per iniciar un camí compartit que afronti els reptes que ens afecten a tots.

Mentrestant, hem normalitzat veure adolescents a les portes dels centres educatius, a primera hora, consumint begudes energètiques i productes ultraprocessats. Per què legislem contra el tabac a prop de les escoles, però no regulem la proliferació de botigues de productes ultraprocessats a tocar d’espais de salut, esport i educació?

Ens sobren polítics i ens falten tècnics i professionals. Ens sobra màrqueting i ens falta capacitat de treball real. Necessitem polítiques efectives, només cartells de “Ripoll” capgirat. Al Ripollès, més que enlloc, urgeix impulsar una taula agrària amb capacitat real de debat, decisió i incidència en les polítiques locals. No cal inventar models nous: cal aprendre d’estratègies consolidades i referents del territori. No hem de mirar massa lluny, només cal fixar-nos en experiències reeixides com les del Maresme.

Ha arribat l’hora de deixar enrere el paternalisme i el victimisme que ens encadenen i posar-nos a treballar per planificar i aplicar mesures efectives, saludables, justes i que dinamitzin el territori. Ha arribat l’hora de donar resposta a la reivindicació pagesa: cal dignificar una professió tant centenària com necessària per a la nostra supervivència.

Escoltar-los per aprendre i per donar resposta: això és donar suport al pagès. La resta no passa de ser simbolisme, aquell mateix que ha servit per omplir butxaques a cabassos.