El cantant italià Jimi Fontana, en la dècada dels 70, cantava aquesta cançó amb èxit i aplico aquest enunciat de la cançó a la situació actual del futur de la nostra Nació. De la Diada nacional de Catalunya se n’han fet moltes lectures, la meva és que va ser un èxit.

És cert que van participar menys persones que altres anys, la dispersió no va donar resultat i tant a Barcelona, Girona i Tortosa va haver-hi càstig en forma de xiulets als partits polítics tradicionals que són independentistes, però que no actuen en conseqüència.

El partit emergent Aliança Catalana va fer l’ofrena al fossar de les Moreres i també va participar en la manifestació de Barcelona, el suport que va rebre va ser multitudinari. A Ripoll va ser un èxit, el Monestir ple de gom a gom i la glossa d’en Toni Albà un encert. En acabar l’acte i després de les sardanes, les terrasses i restaurants de Ripoll estaven plenes de gent.

La incògnita és si els partits independentistes canviaran la seva estratègia, encaparrats a repartir-se les misèries en forma de càrrecs al Govern i plataformes que només divideixen, s’han oblidat de la gent que encara hi és i el que reivindica.

Els independentistes hi som i molts, però no n’hi ha prou

Una part important no han anat a les manifestacions programades per ANC i Òmnium, han preferit no viatjar i celebrar la diada al seu poble, és el resultat del desencís que els polítics i les entitats convocants han creat amb les seves polítiques errònies, dubitatives i gens clares de com volen afrontar el futur de la nostra Nació, per això no és estrany que la claredat i fermesa del discurs d’Aliança il·lusioni a molta gent.

La lliçó d’aquest 11 de setembre és que als polítics de sempre la gent els hi ha perdut la confiança i que el seu poder de convocatòria ha passat a la història, cal, doncs, que renovin i actualitzin, tant els lideratges com la manera d’actuar. Per guanyar l’objectiu comú cal unitat, sense retrets ni desconfiances i tots a una. És imprescindible.

Els independentistes hi som i molts, però no n’hi ha prou. Si no hi ha canvis que liderin i motivin, com diu l’enunciat de la cançó d’en Fontana, que serà, que serà del meu País, que serà... qui ho sap.