El temps és vida, i el treball hauria de donar-nos-la, no prendre’ns-la

Hi ha una cosa que tots tenim en comú, visquem on visquem o fem la feina que fem: el temps. Aquelles hores que passen sense tornar, entre torns, caps de setmana treballats o jornades llargues que deixen poc marge per a la família, el descans o, senzillament, per viure. La proposta de reduir la jornada laboral sense reduir el salari, una mesura tan justa com necessària, havia d'anar precisament d'això: de retornar una part del temps a la gent.
Però, un cop més, la política partidista ha pesat més que el benestar col·lectiu. I Junts, amb la seva negativa, ha impedit que avancem cap a un model de treball més humà i modern.
La reducció de la jornada a 37,5 hores setmanals no és cap utopia ni cap caprici. És una reforma clau per adaptar-nos a la realitat del segle XXI: més productivitat, més conciliació i millor salut mental. No es tracta de treballar menys per produir menys, sinó de treballar millor per viure millor.
Les dades i les experiències internacionals ho confirmen. A Islàndia, després d'un ampli assaig, la productivitat va augmentar o es va mantenir igual mentre el benestar dels treballadors millorava de manera significativa. França o Portugal també han avançat en aquest camí. Fins i tot empreses britàniques han comprovat que reduir les hores setmanals no redueix els beneficis, sinó que fidelitza els equips i redueix l'absentisme.
I mentre el món mira cap a models més sostenibles, aquí seguim atrapats en vells discursos sobre la “cultura de l'esforç”, anomenat per Junts, com si treballar més hores fos sinònim de compromís o d'èxit. No ho és. Però ens afecta de ple, i a la gent del Ripollès. En una comarca amb salaris modestos, amb una gran presència de la indústria, del sector serveis i de la cura de persones, la reducció d'hores sense pèrdua salarial seria un gran benefici social.
Reduir la jornada laboral sense reduir el salari, una mesura tan justa com necessària
Pensem en tantes treballadores de restaurants o comerços locals; en els operaris; o en les cuidadores i auxiliars, entre d'altres. Què significaria per a ells i elles guanyar 150 hores a l'any? Potser arribar a temps a buscar els fills a l'escola, fer esport, compartir un sopar sense presses o simplement descansar. En definitiva, recuperar una mica de vida.
Per això resulta dolorós veure com Junts, que diu defensar Catalunya i el progrés, bloqueja una mesura que milloraria directament la vida de milers de catalans i catalanes. El discurs de “no és el moment” sona massa sovint a excusa per no molestar determinats poders econòmics o empresarials. Però, si no és ara, quan?
La valentia política no consisteix a repetir el que agrada als de sempre, sinó a fer el que és just, encara que sigui difícil.
Des d'ERC, fa temps que es defensa aquesta mirada, la d'un país que avança posant les persones al centre, que aposta per un mercat laboral més just, més productiu i més humà. Una Catalunya que no es resigna a viure cansada, sinó que vol viure millor. No es tracta de dividir entre treballadors i empresaris, sinó d'entendre que un país on la gent viu millor és també un país més fort, més competitiu i més lliure.
La reducció de la jornada laboral no és només una llei. És un símbol de quin model de societat volem, una on les persones siguin el centre, no l'instrument. Una on el treball sigui digne, no devorador. Una on el temps no sigui només un rellotge que corre, sinó una oportunitat per viure millor.
I sincerament: com pot ser que no estiguem sortint al carrer per defensar el que és nostre? Que una mesura que donava temps, salut i dignitat hagi caigut per culpa de Junts hauria d'indignar-nos a tots.

