No, quan arribi la flama al meu poble no vull que sembli un enterrament obligat, un seguici encantat, un cant melancòlic del passat. Que sembli una obligació burocràtica, un brot romàntic. Que es vegi com una derrota mastegada, una mandra, un esvoranc fosc. Que recordi un esglai prudent, una desil·lusió o una catalanador esquifida.

Quan arribi la flama al meu poble vull, en canvi, que s'hi vegi la constància ben viva, l'acció contundent i el renaixement tossut. Que surtin els lligams de la gent amb un espai i temps nou que vindrà sempre. Que hi hagi el compromís, constant, a la terra i a la llengua. A la satisfacció de compartir plegats, al camí per trepitjar.

És el temps d'escampar, encara més, els imaginaris i els mites que ens identifiquen

Vivim dins un territori obert però exigent, que remou, i que responsabilitza a tothom que hi viu. No vull, doncs, la por ni la vergonya per enlloc, i vull sentir l'orgull i la ufanor que ens cura. Vull que es segueixi construint, sense aturar-se ni una mica, la resplendent casa dels Països Catalans. Que la terra i la gent s'alcin, que hi hagi rialles i cridòria, perquè aquesta és la nit on s'encenen les flames dels focs que cremaran els mons marcits. 

Quan arribi la flama al meu poble vull que es faci xerinola. Que surtin els gegants i els capgrossos, que vinguin tambors, músics i bèsties de màgia. Que tinguem balls per enamorar el país. Que recitin els poetes i els cantaires cantin. Vull que es vegi gatzara, xivarri i espetecs de foc. Que tot sigui festa grossa i rebombori. Que no s'aturi res.

Perquè és l'hora i el moment de refer la vida col·lectiva, de revifar els grans ritus, de fer-nos forts i moure símbols, reptes i emblemes als carrers. És el temps d'escampar, encara més, els imaginaris i els mites que ens identifiquen. És el moment que, tot i que no ho sembli, continuarem burxant tossuts sense aturar-nos. Ferms. Això és el que vull.