Quan un pensa en el 12 d'octubre, aquella desfilada tan bonica a l'estil Kim Jong-Un (això sí, a l'espanyola, eh?), li ve al cap l'orgull nacional. Treure pit per ser, en aquest cas, espanyol o espanyola. Però si mires el context del país, independentment de si et sents català, extremeny, basc o gallec, em sembla que ens falten raons per estar-ne, d'orgullosos, i ens sobren motius per fugir-ne, del país. 

Quan estàs a la cua d'Europa pel que fa a educació i a coneixement d'idiomes, quan els únics rànquings que lideres són els del fracàs escolar, dels salaris baixos i del consum d'ansiolítics; quan per accedir a un habitatge digne t'has de vendre un ronyó i una part de l'altre i conformar-te amb un espai de 30 metres quadrats, quan per arribar amb transport públic a una població que et queda a vint minuts en cotxe t'hi estàs més que anar en peregrinació a Lourdes a peu... més que ganes de treure pit et venen ganes d'esquinçar-te les vestidures.

El sentirem per sobreviure en un país que diu ser desenvolupat amb uns mitjans i uns serveis cada vegada més en vies de desenvolupament

Però és que això del ‘desorgull' nacional és aplicable a tots els nivells. Aquí a Catalunya, per exemple, no ens quedem curts. Els resultats de la segona onada de l'enquesta Òmnibus del Centre d'Estudis d'Opinió no són per tirar coets ni per sentir-nos especialment contents amb el que tenim. Un suspens (4,4) pel servei de Rodalies de Renfe. Tenint en compte que aquí al territori patim l'R3, encara trobo que ha quedat una nota prou alta. I una altra dada ben trista: una quarta part de la ciutadania creu que no pot fer servir el català sempre que ho desitja i en situacions tan quotidianes com anar al metge, a comprar o a prendre alguna cosa en un bar o un restaurant. Que el català estigui en situació d'emergència lingüística és més que preocupant. Aviat no ens podrem lamentar de ‘com està el pati' ni amb la nostra pròpia llengua materna. I si ens hem de refiar de les aules catalanes, cada vegada més desbordades, per revertir la situació, estem arreglats.

En resum, podríem dir que l'orgull no el sentirem veient un exèrcit, una cabra (aquest any substituïda per una ovella) o una bandera, el sentirem per sobreviure en un país que diu ser desenvolupat amb uns mitjans i uns serveis cada vegada més en vies de desenvolupament. Si encara l'ovella hagués sigut de raça ripollesa, potser se'ns hauria despertat alguna cosa més que la indiferència.