M'ha vingut al cap fer aquest article arran del que va fer dies enrere el doctor Jaume Padròs i que titulava ‘Metges de persones', arran d'una conversa amb una doctora que ho era per vocació i amor a la professió. Sort n'hi ha d'aquests professionals!

El periodista hauria de ser igual. Hauria de fer la seva feina per vocació i sobretot amb amor. Ha de ser conscient que allò que explica, allò que diu, impactarà en les persones i les poden condicionar.

La primera vegada que em vaig posar davant un micròfon va ser als campaments infantils del Frente de Juventudes, a cala Montgó, a l'Escala. Amb 11 o 12 anys m'enyorava molt i el cap de campament em “va donar feina” posant discos i locutant els anuncis del campament. Pel que fa a l'escriptura, el primer article era per a una revista de la Universitat Laboral d'Osca,que vaig escriure a principis dels 70 i no me'l van publicar perquè, segons sembla, era massa crític amb el sistema.

El periodisme és també una professió i si tens bons “mestres” i hi poses dedicació i amor, n'aprens i t'hi pots guanyar la vida

Al marge d'aquests dos episodis que anys més tard van marcar la meva vida laboral, quan vaig acabar els estudis, amb 17 anys, vaig fer d'aprenent de llauner, i al cap de 12 anys ja era oficial. Vaig aprendre l'ofici que em van ensenyar els companys i els propietaris de l'empresa on treballava. Un fet em va marcar el camí, i es que un dia vaig deixar una feina que feia de llauner per anar a entrevistar José Maria Ruiz-Mateos. Una feina, la de llauner, que la feia per mantenir la família; l'altra, la de periodista, la feia per vocació. Ho vaig tenir clar. Em vaig treure l'accés a la universitat per a majors de 25 anys i vaig començar uns estudis de periodisme que mai he acabat, però que em van permetre fer el salt a la professió.

Tot i no ser llicenciat, sí, em considero periodista, perquè el periodisme és també una professió i si tens bons “mestres” i hi poses dedicació i amor, n'aprens i t'hi pots guanyar la vida.

A l'època de les xarxes socials em costa molt d'entendre que hi hagi persones que es considerin periodistes pel sol fet d'explicar coses sense contrastar si son certes o no. Tampoc no m'entra al cap que un periodista, quan ha fet el seu horari laboral i té una notícia entre mans, digui al seu cap que plega, fins l'endemà. Us imagineu que una doctora que està visitant un pacient el deixi plantat perquè ja ha acabat la seva jornada laboral? O un cirurgià que està operant i deixi el pacient a mig fer al quiròfan?.

El periodista de vocació ho és sempre, fins i tot quan està jubilat. Les ganes d'explicar coses, d'explicar històries i de contrastar-les no es perden mai, és porten dins.