De tant en tant, quan surto de Sant Joan cap a Ripoll o quan circulo per carreteres plenes de sotracs cap a les collades que ens separen d'Osona, la Garrotxa, el Berguedà, la Cerdanya o França, em ve al cap, davant algun d'aquests carrils bici nous de trinca que surten del no-res i moren, com tot al país, a la cuneta, què hi pinten aquí aquestes cintes d'asfalt vermellós, amb línies blanques delineades amb diners europeus i un aire d'obra subvencionada que fa sentor de Brussel·les i de tècnic municipal que no ha pedalat mai més enllà del Decathlon?

Els carrils bici són la nova religió laica de la mobilitat sostenible, el catecisme dels qui confonen les costerudes carreteres catalanes amb les planes de Flandes, posem per cas. A Dinamarca o a Holanda, un pot anar en bici amb sabates de xarol i el vent als cabells, feliç, però aquí, a qualsevol revolt de Sentigosa, Canes, Alpens, Matamala, Capsacosta o Tarradellas, acabes esgotat si no ets ciclista professional o elèctric, i un ha d'acabar canviant com foll pinyons i plats de la transmissió de la bicicleta i maleint l'orografia com un miner asturià. No és el mateix planejar sobre terres llises que bregar amb pendents on ni els isards s'atreveixen.

Els del nord tenen boires i tulipes (i cames més llargues). Nosaltres tenim rampes del deu per cent, camions carregats de pins, fang i malesa i carreteres que, més que vies verdes, semblen proves de resistència darwiniana. Però com que Europa paga, aquí ho fem tot “sí o sí”, encara que després no hi passi ni l'apuntador. Hi ha carrils bici que no van enlloc, que comencen darrere un contenidor i acaben sota un fanal, com si el ciclista fos una partícula quàntica condemnada a la desaparició espontània.

Veure un ciclista amb bici elèctrica assistida circulant com si fos una alternativa verda és, amb perdó, una aberració ecològica i una estafa intel·lectual

No cal ser enginyer de camins per veure que la majoria són fruit d'un deliri politico-administratiu. Costen una fortuna que paguem entre tots i després hi planten senyals que prohibeixen fer-hi gairebé tot, circular-hi, parar-hi o respirar-hi massa fort. I, si un dia algun pobre desgraciat gosa pedalar-hi de veritat, corre el risc que un veí li barri el pas amb el gos, col·lideixi amb algun grup de iaies de bracet que pengen fotos de plantes i bolets al seu grup de WhatsApp o que algun aborigen amb un John Deere verd i poderós li passi pel cim fent maniobres.

A sobre, amb aquella dèria antiautomòbil, ens han fet desaparèixer places d'aparcament per fer-hi passar els quatre o tres ciclistes de cap de setmana i algun turista llarguerut amb mallot fluorescent a la recerca de l'Espanya romàntica desapareguda ja fa segles. En pobles petits, on aparcar ja era una gesta descomunal, ara cal dedicar molt temps per poder deixar el cotxe en lloc segur i pagar (això sí, que no falti) una zona blava que abans no existia (un altre dia parlarem dels impostos municipals). Ens han venut que el futur és elèctric, però els cotxes elèctrics continuen essent una minoria anecdòtica, vehicles de luxe que carreguen en endolls públics subvencionats mentre els altres, els de combustió, paguem el rebut. Ah si, podeu invertir en plaques solars subvencionades que a ningú no paguen. Jugada rodona, oi elèctriques?

I després les bicicletes elèctriques. Veure un ciclista amb bici elèctrica assistida circulant com si fos una alternativa verda és, amb perdó, una aberració ecològica i una estafa intel·lectual. És un engany disfressat de modernitat -invertir en més merdes suposadament salvadores del planeta no fa que no segueixi havent-hi materials, bateries i consum energètic darrere la façana-, i només serveix perquè algú cobri la subvenció i es faci la foto. Si un vol fer esport, que suï la cansalada, com tota la vida.

A més, potser caldria començar a aplicar una mica de lògica ecològica real, aquella que manen les lleis de la física, i pensar que, als passos de vianants, fer parar una màquina d'una tona i mitja (o més si és elèctrica) per deixar passar un vianant que travessa a pas de tortuga és, energèticament, una bestiesa. Frenar i reaccelerar crema més combustible que deixar passar el vehicle. Si volem de debò salvar el planeta, que el vianant s'esperi dos segons, i llestos. Però no: aquí, qualsevol excusa és bona per fer sentir culpable el conductor, que ja és l'espècie que suporta més càrrega fiscal del planeta (repasseu els impostos sobre l'automòbil...). Val a dir que si el vianant decidit es llença de cop al pas zebra, tot i tenir tot el dret del món, la trompada se l'emportarà ell amb totes les de perdre (diuen els traumatòlegs).

I si tan fervent és la croada contra els automòbils en general, que el Govern de la Generalitat posi autobusos (elèctrics, of course) cada cinc minuts a tots els pobles del Ripollès, les vint-i-quatre hores del dia, tot l'any, amb calefacció, aire condicionat, televisors OLED de 50 polsades i wifi gratuït com a l'Everest (collons, és veritat que no tenim 5G ni fibra a tota la comarca, ves...). Que s'enllaci Campdevànol amb Ogassa, Camprodon amb Vallfogona i Ripoll amb Setcases sense esperes, i ja veuríem si caldria agafar tant el cotxe. Però això no és rendible, ni dona foto amb casc ni cinta inaugural.

Recordo implacable morts en accidents d'automòbil a tots els ponts de la N152, ara C17 o N260, des de Sant Quirze de Besora fins a Camprodon. Com és que no hi hagi hagut mai diners per arreglar punts crítics a carreteres perilloses per evitar morts i sí que n'hi hagi per crear ponts metàl·lics nous de trinca per a ciclistes escassos? No cola.

Mentrestant, seguirem contemplant com es multipliquen carrils bici que no porten enlloc, com els nostres carrers perden places d'aparcament, com els caríssims cotxes elèctrics s'endollen a l'ombra de subvencions, i com els alcaldes es fan fotos somrients damunt d'una bicicleta de passeig mentre Europa ens mira i pensa que aquests catalans (i espanyols), qualsevol dia els haurem de fotre fora de l'UE per matraferos. Lamentablement, sembla que això de revoltar-se ja no és cosa que estigui de moda...

Rock me, mama.