Fa uns dies es complien els vuitanta-cinc anys de l'anomenat Aiguat del 40, també dit Aiguat de Sant Lluc, ja que l'episodi més fort de precipitació va tenir lloc la vigília i el dia de Sant Lluc, el 18 d'octubre. Va ser una llevantada en majúscules, allò que ara en diuen una DANA, amb registres records de pluja i que va afectar principalment el Ripollès, el Vallespir i el Conflent. Tant el Ter com el Freser van sortir-se de mare pràcticament des de les seves capçaleres, enduent-se tot el que trobaven al seu pas, inundant vil·les i fabriques, i malmetent seriosament les vies de comunicació. Perquè si bé és cert que durant segles l'aigua ha estat l'energia per moure fargues i telers, tan importants en el desenvolupament econòmic de la comarca, també pot portar la destrucció en poques hores.

No era el primer cop, ni seria l'últim, que la comarca patia greus inundacions. N'hi havia hagut al segle XVII, el XVIII, el XIX, i durant el segle XX als anys 1919, 1932, 1977 i 1982. És un fenomen estretament lligat al clima mediterrani i l'orografia de la comarca, especialment a la tardor.

Però el que va fer més greu l'aiguat del 40 és que va tenir lloc tot just acabada la guerra civil, quan la població no s'havia refet encara dels estralls de la guerra.

El tren va circular pel bell mig de Ripoll donant continuïtat a la línia

A Ripoll mateix, la forta revinguda del Ter va sobrepassar el pont d'Olot inundant els carrers propers i es va endur arrossegat el pont de ferro del ferrocarril Transpirinenc, a l'aiguabarreig amb el Freser. Aquest fet deixava incomunicada la Vall de Ribes, la Cerdanya i la connexió amb França, en un moment en què el tren esdevenia un element clau per a la reconstrucció i el control del país. Tot i que el Transpirinenc encara estava explotat per la Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España, el govern del dictador Franco hi tenia el control majoritari al Consell d'Administració, pas previ a la seva nacionalització i integració a RENFE l'any 1941. Per tal que la línia pogués donar servei, i mentre duressin les obres de reconstrucció del pont, es va instal·lar una via alternativa que sortint de l'estació travessava el Ter pel pont del carrer Macià Bonaplata fins a la plaça Gran i girava cap al Passeig Ragull, on creuava tot seguit el Freser pel pont de l'Arquet fins al túnel del Calvari. El tren va circular temporalment pel bell mig de Ripoll donant continuïtat a la línia.

Això ens fa pensar en les obres de desdoblament de l'R3, que mantindran la línia tallada durant setze mesos, com a mínim, per fer els quinze quilòmetres que separen Parets de la Garriga. Una solució com la que es va adoptar en aquell moment és segurament avui en dia del tot impensable per moltes raons, però de debò no hi havia cap altra més opció?