Una de les notícies de la setmana ha estat la dimissió del Molt Honorable president de la Generalitat valenciana. Certament, és una notícia inesperada i insòlita en la vida política de la península Ibèrica, on aquest gest de dimitir, al contrari del que s'esdevé als països europeus de tradició més democràtica, no és habitual llevat de l'honrosa excepció de Portugal. Això no passa tampoc gaire a Catalunya, que, per contra, és un país considerat molt europeu, i que, per això mateix, hauria d'assemblar-se en les dimissions més a Portugal que a Espanya.

Al contrari del que pensen els nostres dirigents polítics, una dimissió no és un acte vergonyant, sinó un gest solemne revestit de gran dignitat humana i institucional. És molt humà que algú que no pugui continuar en un càrrec el deixi per qualsevol circumstància personal sobrevinguda, per exemple, per cansament o per manca de noves idees. Aquesta sembla que va ser la causa de la dimissió o renúncia al papat de Benet XVI, un alemany valent, sensible i culte.

Al contrari del que pensen els nostres dirigents polítics, una dimissió no és un acte vergonyant, sinó un gest solemne revestit de gran dignitat humana i institucional

Dimitir vol dir posar el país i les institucions pel damunt de les persones que les dirigeixen. Les persones passem, però les institucions i els països romanen o haurien de romandre. Catalunya i Espanya no haurien de dependre en la seva existència de si els seus dirigents, en cas de necessitat, dimiteixen o no. Aquests són perfectament substituïbles com qualsevol bé fungible casolà que substituïm malmès perquè tot torni a funcionar. És un gran perill lligar una institució, una associació, o un govern al destí d'una persona. Les persones podem emmalaltir, embogir o morir. Aquesta és la diferència entre una democràcia i una dictadura. En la democràcia el poble és imprescindible i governa, a la dictadura, un únic home, el cabdill o dictador és sentit com a imprescindible.

Al llarg dels darrers cinquanta anys he vist algunes dimissions i també peticions frustrades de dimissions. Algunes han estat històriques, com la del president nord-americà Richard Nixon, que va haver de dimitir l'any 1974. El poble americà el va pressionar perquè no creia Nixon digne representar-lo per haver espiat il·legalment rivals polítics. Llavors el poble americà tenia una dignitat que ara sembla haver perdut amb Trump. Els Estats Units han continuat existint sense Nixon cinquanta anys, perquè el país era llavors més fort i important que els seus dirigents. Ben bé al contrari del que sembla ocórrer avui als Estats Units i a Espanya.