Els que hem fet política, sempre hem estat conscients que hi havia dos nivells principals, tant antagònics com connectats: uns eren els que tenien com a idea primigènia cercar la projecció personal a l'encalç del poder, de prebendes, d'adulació popular encara que fos a canvi de menystenir als seus votants. En l'altre nivell, vam ser-hi els que des de la política municipal, cercàvem la satisfacció d'ajudar a la millora dels nostres pobles i quan era possible, deixar empremta personal. Trobàvem molt agraït poder dir als convilatans, a la gent del teu entorn, allò que «això ho vaig crear jo, o si més no, vaig contribuir que fos possible». Amb aquesta satisfacció ens donàvem per molt ben pagats. Així havia estat sempre, i molts restàvem convençuts que la cosa no havia de canviar.

A tall d'il·lustració, fa uns dies em vaig trobar dirigents d'un dels partits amb representació a l'Ajuntament de Ripoll. Parlant del tema, amb to distés, em van dir: «Que no voldries pas formar part de la nostra candidatura per a les pròximes eleccions municipals?».La broma va prosseguir i vaig haver d'acabar sentenciant: «Que no, que no m'he pas begut l'enteniment»!

Temps era temps, el plenari d'un ajuntament, era l'òrgan suprem on es prenien les decisions. Per tant, els acords presos a la sala Eudald Pradell es respectaven. Al plenari s'hi arribava després de gestions, sovint feixugues, dins els grups i entre partits. Es negociava, es jugava el millor que se sabia les mateixes cartes, se cedia, es pactava, es consensuaven els temes estructurals, hi havia respecte de base, i si feia el cas, es mostraven agraïments recíprocs.

Dissortadament, a hores d'ara ser regidor a Ripoll, per un partit que no sigui el que governa, esdevé esport de risc

Dissortadament, a hores d'ara ser regidor a Ripoll, per un partit que no sigui el que governa, esdevé esport de risc. Ja es poden fer propostes amb cap i peus, oferir col·laboració, entesa, suports... El més habitual és que els regidors de l'oposició en surtin esgalabrats, menys-tinguts, desprestigiats, clivellats a retrets. No té res d'estrany que a mig mandat ja n'hàgim vist plegar a un bon grapat d'edils, majoritàriament fastiguejats per la dinàmica que es respira a la sala de plens... Tant de bo m'equivoqui, però temo que els partits, ara a l'oposició, les passaran magres per trobar gent capaç, compromesa. Si ja fa temps per elaborar les llistes calia lluitar contra el desprestigi que genera la política d'alt nivell, la mal anomenada classe política, fins ara el verí no havia arribat gaire als nivells de la política local, ja que encara era habitual trobar consensos pels grans projectes de poble.

És obvi que a Ripoll, una ventada malastruga s'ho està emportant tot aigua avall. A hores d'ara, hi ha plena consciència que el regidor que no vol arriscar-se a ser destruït políticament, i en casos concrets fins i tot personalment, val més que no alci gaire la veu, que no intenti fer la seva tasca d'oposició encara que, desolat, pateixi per copsar com el seu poble va perdent pistonada, prestigi i projecció de futur. I tant que li val més callar si no vol ser triturat per engranatges alimentats a base de fanatisme, propaganda, demagògia, greixats amb mitges veritats, o directament mentides, canalitzades pel verb fàcil, decimonònic i, per tant, una mica tronat, de la batllessa. Que, es demostra tremendament efectiu entre molts dels seus seguidors, emprenyats per com va el món. O que romanen presos de l'addicció a les xarxes socials.

Vaig dir el mateix dia de les eleccions municipals, en la TV del Ripollès, que els resultats havien estat una desgràcia per a Ripoll. Tant de bo hagués anat equivocat! Però no, la fórmula perversa feta a base de populisme barat, propi de l'extrema dreta, en comunió amb la desastrosa política generada en la fase final del govern de l'anterior legislatura, ens està servint aquest àpat agre de digerir pels que voldríem dignitat i respecte institucional, i per damunt de tot, el progrés del nostre poble. Quo Vadis Ripoll?