La via de bicicletes invisible

Era una via de bicicletes, entre Campdevànol i Ripoll, que feia goig de tan bonica que era. Cada dia hi passàvem per anar a treballar, i a vegades se'ns feia difícil passar-hi de tanta gent que hi havia pedalant. Feia molts anys que va ser inaugurada i cada vegada tenia més fama i tradició. Era de bon anar: ben indicada i segura, amb arbres als cantons i a una distància prudent de la carretera dels autos. Els ciclistes que hi havia la tenien per l'orgull del país, i venia gent de tot arreu per poder estrenar-la. Devia ser el tram més necessari i assenyalat que hi havia en molts kilòmetres, però era, a més a més i per sort, just el que necessitàvem. Perquè, hi era, existia. I el nas ens deia que cada vegada n'hi hauria més de vies d'aquestes per a tot arreu. Ho portava la flaire. I feia molt riure, perquè anys abans semblava que ningú ho veia precís i que cap subjecte, oficial o no, es preocupava de fer més platxeriós i normal els accessos entre els pobles. Uns pobles que, en aquest cas, són a tocar o que ja es toquen del tot.
Una via que s'havia pensat com un camí exprés per a les bicicletes i la gent. De trànsit fàcil, còmode, segur, amb el pendent d'un 3% tirant llarg, que no s'enfilava muntanyes amunt, i que servia per entrelligar el territori d'una manera franca i agradosa. Que l'enllaç entre els dos pobles ja no servia només, com abans, per als autos. Una via molt necessària, clar, i que hi era. Feia estrany i tot que hi fos. Fins i tot diríem que no podia ser. Semblava que l'evident a la fi era possible de veure. Semblava que la invisibilitat garantida per la mandra i la miopia havien desaparegut. O que el nivell d'acció humana, que molt sovint anava al revés d'allò que la consciència col·lectiva i la massa crítica ens indicaven, aquest cop havien fallat.
I tal vegada no havia estat gaire difícil empalmar trams que, degudament arranjats i senyalitzats, ja van servir gairebé tal com eren
I tal vegada no havia estat gaire difícil empalmar trams que, degudament arranjats i senyalitzats, ja van servir gairebé tal com eren. Potser es va haver de rumiar una mica per fer més silencioses algunes tramades ben a prop de la carretera, espais que fessin una mica més de goig i fossin de bon passar-hi. Les motes, que solen ser amuntegaments, pilots o volums longitudinals de terra aixecada que tapen la vista i el so, van servir molt bé per separar autos de bicicletes. I l'arbrat i matoll baix i espès, de fulla perenne, també. Va ser perfecte començar a treure'ns la son de les orelles, i rumiar en un seguit de coses de les quals ara n'estem tots molt contents.
El territori té moltes virtuts i una de les més fonamentals és la prestància de la gent que va a peu i en bicicleta, i que cada dia n'hi ha més. Qüestió ben eminent, doncs. Els metges ho recalquen, cal bellugar-se i fer salut. Cal portar una vida més tranquil·la i mirar-se les coses amb més calma. Cal anar a peu o en bicicleta, d'una banda a l'altra, tanta estona com es pugui. Cal canviar els costums compulsius i fer més amable el país.
Un traçat que es va realitzar sense patir gaire, ben indicat i separat, que va resultar en no gaires fresses ni neguits ni entrebancs, i sempre a una distància prudent dels cotxes. I que per bona sort, l'univers administratiu va contemplar amb una diligència tan entenedora. Primer semblava que hi havia pell morta, però no. Una acció amb tant de sentit comú, i que ens anava tan bé a tots plegats per anar a treballar cada dia, per no contaminar gens, per ser més silenciosos, per fer més salut, per fer-ho tot més agradable... va succeir en aquest país tan nostre com si res. Perquè, caram, no sé pas on hauríem anat a parar sense moure'ns com cal. Potser haguéssim quedat atrapats a la terra de ningú o als barris del país d'enlloc.

