Aquest 2025, un cop més, el 25 de novembre ha estat un dia de reivindicació als carrers de tot Catalunya. Lluny dels discursos de l'extrema dreta, la violència i l'exclusió segueixen una direcció clara: les dones.

Les dades mostren que, tot i l'impuls de més i més accions any rere any, la violència masclista continua creixent. Aquest fet es pot interpretar de diverses maneres. Al llarg de les últimes dècades, les dones s'han empoderat, i gràcies al treball de les associacions, s'ha aconseguit que es reconeguin les violències estructurals que s'havien imposat i normalitzat, tant en l'àmbit individual com social. L'emancipació femenina, així com el coneixement democratitzat sobre les múltiples formes de violència, ha permès que moltes dones aixequessin la veu en casos que abans quedaven silenciats o invisibilitzats.

Però quin ha de ser el següent pas? La tendència creixent de la violència masclista, més enllà de l'augment de les denúncies relacionades amb la identificació de les agressions, ens mostra que el discurs encara no aconsegueix interpel·lar la societat des d'una perspectiva transversal. Dia rere dia, observo com els joves de graus universitaris, històricament transformadors i reivindicatius a les universitats públiques catalanes, qüestionen la violència, la discriminació i la doble càrrega laboral a què estan sotmeses les dones. El que resulta més preocupant és que aquestes generacions han crescut immerses en aquest debat, però, amb el pas del temps, ni l'han entès ni l'han acceptat com un repte social i individual.

El discurs encara no aconsegueix interpel·lar la societat des d'una perspectiva transversal

Gràcies al feminisme, s'ha aconseguit desconstruir espais que històricament havien estat colonitzats per una mirada masculina i imperiosa. Aquest alliberament es pot observar a través de la desconstrucció del cos femení, entenent que el cos de les dones no ha de seguir les lògiques estètiques i desitjades pels homes. Així, s'han creat espais d'emancipació que accepten i mostren els pèls, així com cossos no normatius que, fins fa poc, quedaven invisibilitzats als mitjans de comunicació o eren ridiculitzats per la societat.

Seguint aquesta línia, es poden identificar oportunitats per combatre la violència i l'escepticisme que molts joves mostren envers el masclisme estructural de la societat. Si el feminisme ha estat capaç d'eliminar mantres i estereotips tan hegemònics com els que imposen una imatge concreta del cos de la dona, per què no hauria de permetre'ns també desconstruir el model normatiu de la masculinitat?

Deconstruir la masculinitat ha de ser el següent gran repte social que hem de traçar a l'horitzó, per construir i definir un model de societat feminista i inclusiva. Els joves han d'entendre que el feminisme no és un corrent polític ni social que els ataca ni els qüestiona, sinó una proposta transformadora que vol canviar les normes del joc. La societat masclista també té efectes punitius sobre els homes, ja que aquest model social defineix de manera rígida què és i què no és un home. Quins han de ser els seus interessos? Quin rol social i familiar se'ls hi imposa? Quina expressió de gènere s'espera d’ells? Quin vocabulari han d'utilitzar? Com han de gestionar les seves emocions i la seva sexualitat? Són qüestions que ens interpel·len, i ens mostren com el masclisme no només oprimeix les dones, sinó que també limita i genera una pressió constant sobre els homes, imposant-los una forma de ser que no sempre coincideix amb la seva veritable identitat.

És hora que les noves generacions entenguin que el feminisme no és un atac, sinó una oportunitat per redefinir les nostres relacions, els nostres rols i la nostra manera de relacionar-nos amb el món. És una crida a transformar-nos, a repensar els models establerts i a trencar amb les dinàmiques opressives que ens han estat imposades. Només així, treballant conjuntament des de l'emancipació femenina i la deconstrucció de la masculinitat, podrem construir una societat més justa, més lliure i més igualitària.