La setmana passada va morir en Santi Reixach, alcalde de la Vall de Bianya i president del Consell Comarcal de la Garrotxa. El coneixia de feia molts anys, del meu periple periodístic a la comarca veïna, i penso que del que li vaig veure fer se'n poden treure algunes lliçons de què hauria de ser la política. 

En el Madrid previ al Procés, el 2015, se'ls va ocórrer desdoblar l'Eix Pirinenc a l'altura de la Vall de Bianya, creant una autovia de quatre carrils, no sé si per fer veure que l'Estat sí que era present a Catalunya o per fer desfilar tancs per tot el Pirineu… Aquesta proposta, que ningú semblava haver demanat, suposava un míssil al model de poble i paisatge de la Vall de Bianya. El seu alcalde va aconseguir reunir-se amb el Ministeri amb representants de tots els partits, inclòs el PP al Gobierno, per dir-los que no feia falta i els va plantejar el que es va anomenar ‘opció zero' que evitava fer dos túnels sota Sant Miquel del Mont a canvi d'aprofitar Bracons i la C-17. La seva proposta es va acabar imposant.

Pots ser un bon gestor sense carisma, però si la gent veu decalatge entre com ets i com et projectes acabes esquerdant la confiança

La primera lliçó d'aquesta anècdota és que als problemes, solucions. La política no hauria de ser gaire més que això, encara que sigui fàcil de dir i més complicat de fer. En Santi no va calcular si oposant-se al projecte podia fer carrera al partit ni optar a algun càrrec al Parlament. No va immolar el seu poble per prioritzar el seu compte corrent. Tampoc li va importar reunir a gent als antípodes polítics per tal d'aconseguir el millor per al seu poble. Tant de bo tenir un alcalde com en Santi. 

Una altra lliçó que ensenya la manera d'entendre la política d'en Santi Reixach és la poca distància entre la persona davant i darrere de les càmeres. Deia el mateix, tenia la mateixa capacitat d'oratòria. Això feia passos de gegant en la confiança d'un polític, evitant el que podríem anomenar la síndrome Víctor Font de la Bufanda Volejadora. Pots ser un bon gestor sense carisma, però si la gent veu decalatge entre com ets i com et projectes acabes esquerdant la confiança. I es pot enganyar a alguns sempre i a tothom durant algun temps, però no es pot enganyar a tothom sempre, que deia Lincoln. 

I finalment, amb la seva mort, tothom ha coincidit a destacar que en Santi era bona persona. Molts també li han aplaudit la seva capacitat d'escoltar i arribar a consensos. La política té més a veure amb escoltar que amb parlar i, sobretot, més que amb tuitar.

Malauradament, a en Santi no he sigut a temps de dir-li quant l'apreciava i com valorava que mantinguéssim el contacte malgrat el pas del temps. I aquesta és per a mi l'última lliçó: no desaprofiteu les oportunitats de valorar a la gent que us importa. Tant de bo haver-t'ho pogut dir, Santi.