Fa vint-i-cinc anys que ETA va assassinar Ernest Lluch. Un quart de segle després, el seu nom és molt més que el record dolorós d'una pàgina trista de la nostra història recent. Lluch és avui una referència moral i política que interpel·la a qualsevol demòcrata compromès amb el país. Dijous 11 de desembre més de 50 persones ens vam trobar al Museu Etnogràfic per recordar la seva figura. No només recordàvem una persona, sinó una manera d'entendre la política i la democràcia.

Ernest Lluch va ser un economista brillant, un intel·lectual rigorós i un ministre valent. Però, per sobre de tot, va ser un demòcrata radical en el millor sentit de la paraula; algú que creia que la política només té sentit si serveix per ampliar drets, reduir desigualtats i millorar la vida de la gent. La seva militància socialista no era una etiqueta, era una manera de viure i de pensar. Lluch va ser un dels grans constructors de l'estat del benestar a Espanya. En un moment en què tot estava per fer, va entendre que la democràcia no podia consolidar-se sense drets socials sòlids. La sanitat pública, universal i de qualitat era per a ell un pilar de la ciutadania. Com a ministre de Sanitat, va impulsar un sistema que concebia la salut com un dret col·lectiu, no com un privilegi.

Democràcia també vol dir drets per a totes les persones; si no són per a tots, no són drets

Democràcia també vol dir drets per a totes les persones; si no són per a tots, no són drets. Aquesta visió continua plenament vigent. En un context de crisi climàtica, de tensions econòmiques i de transformacions profundes del món del treball, el debat sobre els serveis públics, la cohesió social i la igualtat d'oportunitats torna a ser central. Lluch ens recorda que no hi ha llibertat real sense condicions materials dignes, ni convivència possible sense justícia social. Aquesta és una lliçó profundament socialista i profundament actual.

Però Ernest Lluch també va ser, i això és inseparable de la seva figura, un home de pau. En temps d'amenaces i violència, va defensar el diàleg amb una convicció gairebé obstinada. Creia en la paraula com a eina política, en la capacitat de parlar i escoltar fins i tot quan semblava impossible. No era ingenu. Sabia amb qui tractava i quin risc assumia, però va optar pel diàleg perquè estava convençut que la violència mai no pot ser el camí en una societat democràtica. Va pagar aquesta convicció amb la seva vida, i per això el seu llegat no és només polític. És profundament ètic.

Vint-i-cinc anys després, el seu missatge ens interpel·la amb força. Veiem créixer l'extrema dreta arreu d'Europa, també a casa nostra. Veiem com la por s'utilitza com a instrument polític, com es normalitzen discursos d'odi i com es qüestionen drets que pensàvem consolidats. Davant d'això, la memòria de Lluch ens adverteix que la democràcia no es defensa sola. Cal defensar-la cada dia, a cada barri, a cada escola, a cada poble i a cada ajuntament, amb polítiques valentes i amb una pedagogia constant dels valors democràtics.

A Ripoll, on aquest embat és especialment visible, el seu missatge és encara més urgent. No hi ha convivència sense justícia social, ni llibertat sense igualtat. No hi ha identitat que justifiqui l'exclusió, ni seguretat que es pugui construir sobre la discriminació. El socialisme democràtic que defensava Ernest Lluch ofereix una resposta clara: més drets, més cohesió, més diàleg. I davant del soroll i la simplificació, més pensament i més política amb majúscules.