L'actual govern de la nació es declara feminista i no corrupte amb una alegria obscena, gairebé pornogràfica, com qui es declara abstemi amb un gintònic a la mà mentre ingressa calés de comissions il·legals en una sala VIP d'algun banc a les Caiman. I ho proclama amb solemnitat litúrgica, amb una naturalitat porca, amb aquella veu impostada dels polítics professionals que han après a parlar sense dir absolutament res, com si les paraules feminisme i anticorrupció fossin un xec en blanc que permetés seguir fent exactament el mateix de sempre, manar, tocar poder, tapar-se les misèries i mirar cap a una altra banda quan el company de formació té les mans massa llargues o la cartera massa plena. Quins collons...

No cal rascar gaire, ni fer investigacions complexes, ni endegar comissions d'experts. És allò de sempre, masclisme de puticlub de carretera secundària obert fins a l'alba, paternalisme ranci i bavós, corrupció sistèmica que no és accidental ni aïllada, i llavors aflora aquella cultura que confon el feminisme amb posar un llaç morat a la solapa i fotre mà a la caixa amb allò de creure's el rei del mambo, intocable, un dels seus, club d'elit pagat amb els nostres impostos abusius, inexorables. Quins collons...

Dir-se feminista avui és fàcil, com posar-se una samarreta reivindicativa fabricada en sèrie per infants del
sud-est asiàtic i sentir-se moralment superior abans d'anar a dinar amb la targeta institucional a tutiplen

El problema no és la contradicció, que ja seria escandalosa. El problema és el desvergonyiment. Dir-se feminista avui és fàcil, com posar-se una samarreta reivindicativa fabricada en sèrie per infants del sud-est asiàtic i sentir-se moralment superior abans d'anar a dinar amb la targeta institucional a tutiplen. No ser corrupte, igual que el feminisme real, resulta molest, massa laboriós, caldria fer caure ídols, inèrcies, exigir responsabilitats i, sobretot, dimissions, paraula desconeguda, es veu, a les nostres institucions. No interessa. Interessa més el relat patètic i confús que no pas la realitat. El propi sistema expulsa dels seus engranatges als incorruptes. Quins collons...

No ens confonguem, el problema no rau només en altes instàncies, és arreu, és el mal del sistema acceptat per tots els qui hi juguen i juguen amb les nostres il·lusions, esperances, impostos. Remenar les cireres, qui oli remena... Aquí no tenim ministeris, però tenim consells, patronats, fundacions, càrrecs intermedis i taules on es parla molt i no es decideix res. Canvia l'escenografia però la fauna és idèntica, discursos progressistes, actituds reaccionàries i una habilitat prodigiosa per no assumir mai cap culpa ni responsabilitat. Aquí som pocs i ens coneixem tots, però la hipocresia també fermenta en climes freds. Allò que els malfactors sempre són els altres, és qüestionable.

Deu ser per això que mai no sentin frases clares dels polítics. Una frase clara és perillosa, és una condemna, deixa rastre, obliga, compromet. En canvi, una “proposta de creació d'una comissió d'estudi per a la valoració integral d'un possible escenari de millora sostenible i verda...” de qualsevol collonada perfectament prescindible és eterna, reversible, reutilitzable i absolutament inútil. L'ambigüitat és molt cabrona. Serveix per guanyar temps, per seguir cobrant sous escandalosos, per no fer res. L'addictiu llenguatge de la política greixa el poder. I encara en volen més, de poder. Quins collons...

I així anem tirant, entre feminismes de pa sucat amb oli, masclismes tossuts, corrupció desbocada en mariscades, ratlles de coca, putes i comissions infinites. L'univers polític put a merda pura, no val un rave. Quins collons...!

Quico Pi de la serra cantava que si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol. Un guia de National Geographic que vaig conèixer fa anys a Pompeia i que les havia vistes de tots colors sota el sol napolità, sentenciava que la mare dels idiotes sempre està prenyada. Deu ser això, no?
Rock me, mama.