Fa massa anys que a Catalunya parlem de finançament des de la queixa, des del greuge, des de la constatació gairebé resignada que el sistema no funciona i que ens situa sempre per sota del que ens correspon. Avui, per primer cop en molt temps, podem parlar de finançament des d'un altre lloc: el del canvi de model.

El que hi ha sobre la taula no és una reforma tècnica del sistema caducat del 2009. És un nou model de finançament. Un acord que no cau del cel: és fruit de mesos de treball tècnic, negociació política i persistència.

Aquest nou model parteix d'una idea clau: més autogovern vol dir més sobirania fiscal real. I això es tradueix en decisions concretes. La Generalitat disposaria de 4.700 milions d'euros addicionals. En termes pressupostaris, això suposa poder créixer prop d'un 12% i començar a corregir molts anys d'infrafinançament crònic.

No és només una qüestió de quantitat, sinó de qualitat del sistema. El nou model elimina les bestretes, una anomalia que ha limitat durant anys l'autonomia financera de les comunitats. Incorpora més corresponsabilitat fiscal, augmentant la participació en els grans impostos. Per primer cop, la Generalitat tindrà més capacitat tributària que l'Estat en IRPF i IVA. Això no és menor: és un canvi estructural.

Amb el nou model, som tercers a aportar i tercers a rebre. Exactament això: ni privilegis ni càstigs

També és un model més just. Compleix el principi d'ordinalitat, una vella reivindicació catalana sistemàticament ignorada. Amb el sistema vigent, Catalunya passava de ser una de les que més aporta a caure fins a la novena posició en recursos rebuts per població ajustada. Amb el nou model, som tercers a aportar i tercers a rebre. Exactament això: ni privilegis ni càstigs.

La solidaritat no desapareix; al contrari, es fa explícita i transparent. La creació d'un fons horitzontal, permet saber quant i com contribuïm a l'equilibri territorial. Catalunya continuarà sent solidària, com sempre ho ha estat, però ho farà amb regles clares i visibles.

Aquest nou model també reequilibra la relació entre l'Estat i les comunitats autònomes, incorporant prop de 21.000 milions d'euros al sistema. Una correcció necessària després d'anys en què els ingressos de l'Estat creixien molt més ràpid que els autonòmics, mentre les comunitats assumien cada vegada més despesa en serveis essencials.

Tot això, al territori, no és un debat teòric. Al Ripollès, com a tantes comarques, sabem molt bé què vol dir tenir serveis amb poca inversió, infraestructures justes i ajuntaments fent equilibris constants. Quan la Generalitat està infrafinançada, qui ho acaba patint són els municipis: menys suport als serveis socials, menys capacitat per afrontar l'habitatge, la mobilitat o l'atenció a la gent gran. Més finançament a la Generalitat vol dir, també, més eines per als ajuntaments.

Res d'això és casual. Res d'això hauria passat sense una força política disposada a negociar, aguantar pressió i prioritzar resultats. ERC ha assumit el cost de seure, de pactar i d'explicar que l'autogovern no s'exerceix amb proclames, sinó amb instruments concrets. El finançament és poder. I avui Catalunya en té una mica més que ahir.

I mentre tot això passava, hi ha qui ha preferit instal·lar-se en la crítica permanent. Junts ha tornat a fer el que fa massa temps que fa: dir que res és suficient, que tot és una renúncia, que negociar no serveix de res. Però la pregunta és inevitable: on són els resultats del seu maximalisme? Quan han governat, el sistema de finançament ha continuat caducat, l'ordinalitat ignorada i l'infrafinançament intacte. Avui, gràcies a un acord polític que alguns desqualifiquen des del primer minut, Catalunya tindrà més recursos, més autonomia i més capacitat de decisió.

Negociar no és rendir-se. Negociar és assumir la responsabilitat de millorar la vida de la gent amb les eines disponibles. I això implica aguantar pressió, assumir desgast i posar els interessos del país per davant del relat partidista. Governar és això, encara que no sempre doni titulars èpics ni likes fàcils.