Estadistes de debò

Independència, el que anomenem independència, crec que no l'ha vista ni tocada mai ningú. Naixem i morim dins un tramat on tot és influït i on qualsevol factor regira el producte; per sort i desgràcia tot depèn de tot. Però un cop dit això, faria molta il·lusió saber que la voluntat general d'aquest país ingressarà aviat en la categoria de societats anònimes normals. I que la massa i el geni dels col·lectius més eixorivits acabaran empenyent la transformació de la cosa pública.
Podríem endevinar que un trasbals d'aquesta mida necessita un grau acceptable d'assentiment traduït en planificació, organització i sincronització. I diguem-ho ja d'antuvi, que resultaria de franc si algunes patums de gradació alta ho estronquessin amb espants i dubtes. Perquè, a un moviment d'aquest vol li convé un encaix d'il·lusió automàtic de milions de persones, i alhora passos racionals amplis i afinats i mirant de ser-hi per totes bandes. Un gruix que serà ferm si fixa un orgull ben palès, uns objectius ben acordats i unes icones mítiques com les que, d'altra part, aguanten a les cultures corrents del món.
Però maleït sigui el cas, també caldrà parar bé les orelles perquè no surtin esculls com els de les forces de ferum globalitzant i ignorància certificada, que ufanoses i superbes solen vomitar a l'engròs. I sempre ho fan contra els petits de territori i els indocumentats de nació, o sigui, sobre nosaltres. Sí, molts talossos i esquenadrets s'atreveixen amb els que no tenim lleis pròpies, ni jutges propis, ni gent d'ordre pròpia, ni cèntims propis, ni dirigents propis. Coi, sembla ben planer anar a raig fet contra els menystinguts!
Molts talossos i esquenadrets s'atreveixen amb els que no tenim lleis pròpies, ni jutges propis, ni gent d'ordre pròpia, ni cèntims propis, ni dirigents propis
I com hauríem d'enfilar una qüestió tan pregona? I doncs, concretant-ne primer els fets com és ara el del lladregueig econòmic amb baix retorn de manteniment, el de la poca defensa legal i institucional de la llengua i cultura pròpies, el del manteniment de l'entorn en uns graus plausibles de decència ecològica, i com a afegitó involuntari, el de sospesar què caldrà fer amb les personalitats de forces polítiques ja atuïdes. O sigui, amb tota la tropa de referència que viu escarmentada o massa ben asseguda, i que com a bons colonitzats espantats ja fa temps que no tenen empenta d'enfrontar gairebé res, i abans prefereixen menjar-se la freixura entre ells. En el millor dels casos faríem bé de suggerir-los que s'apuntin a cal psicòleg.
Perquè, sabem del cert que practicar la màgia blanca ens durà a aplegar sentiments i complicitats, i a entendre què barrinen els amics de l'imperi; tota aquella colla d'indigents mentals que s'hi troben bé endrapant possessions, llengües i cultures. I àdhuc caldrà afanyar-se a instruir-se en la història per no afluixar en els fonaments genuïns, mirar d'atrapar bones coneixences per aquests mons de déu i treure'ns del cap paranys i ocellets. I que tot plegat vagi ben nuat.
Però abans de res, i em sabria greu fer-me pesat com un mort, caldrà ser murri com la guilla i malfiar-se dels llenguts de casa, que aquest sol ser el vici ensotat dels intel·lectuals que s'han quedat massa aturats, a causa de -pobrets de nosaltres- les bastonades sistemàtiques que rebem de fa molts i molts anys. I on, a més a més, endevinem que els que viuen al barri de dalt sempre tenen tirada a habitar dins de bombolles tancades amb pany i forrellat, i prop d'on es remenen les cireres. Aquests són els que també ens entabanen quan els acaba venint la basarda, i com recordeu, no fa gaire n'hem tingut un ensurt històric.
Així és, doncs, que traficant amb polítics de pati de partit només ens faran que fer rodar el cap. I si no arranquem pas amb estadistes d'humanitat ampla ni tant se val paga de començar. Tanmateix, no sabem si l'acció agafarà embranzida quan en vinguin de nous, de cap més clar i que hagin après dels errors. Que no se signifiquin tant perquè treballin més plegats, carregats de cultura grossa i sobretot amb cor ample i ànim de ferro. I que, és clar, no es facin pregar gaire perquè ja s'hagin empassat bona part de l'aprensió. Perquè no fos el cas, com deia aquell senyor instruït, que ens perdéssim dins l'estètica. O dit d'altra manera: que la prudència no ens faci traïdors.

