Ja sé que això és un article d'opinió, però en aquesta ocasió tinc ganes de parlar d'una feina. D'una manera d'entendre el periodisme que sovint —per no dir gairebé sempre— no està prou valorada, malgrat la funció essencial que acaba desenvolupant. Parlo del periodisme de proximitat, de la premsa local i comarcal. Aquella que no acostuma a sortir als grans titulars, però que explica, dia rere dia, la vida real de la gent.

Personalment, vaig treballar més de vint anys als mitjans de comunicació del Ripollès. Van ser dues dècades fent de tot: ràdio, televisió, premsa escrita, i també vivint en primera persona el naixement de les xarxes socials que avui tant condicionen la nostra manera d'informar i d'informar-nos.

Vaig començar escrivint amb un processador de textos rudimentari, gairebé artesanal, i vaig acabar redactant notícies des del mòbil a les xarxes socials. De fet, bona part d'aquest article l'estic escrivint així, amb aquest petit dispositiu que simbolitza, potser millor que res, l'evolució d'un ofici que ha canviat molt, però que continua mantenint intacta la seva essència: explicar què passa al nostre voltant.

Sempre he estat un ferm defensor de la premsa de proximitat perquè, sense ella, una comarca com el Ripollès tindria una presència molt minsa als mitjans generalistes. Massa sovint, aquests només es recorden de nosaltres en moments crítics: tragèdies a la muntanya -com la del Balandrau en el seu moment- o episodis dramàtics com els atemptats de Barcelona amb protagonistes ripollesos. Però la vida d'una comarca és molt més que això. Molt més que els titulars d'urgència.

És gràcies als mitjans locals que podem saber què ha passat durant la Setmana Santa a casa nostra. On, sinó, podem veure com han anat les processons de Camprodon o Campdevànol? Qui explicaria les activitats culturals, esportives o socials que omplen els nostres pobles i que, sense aquesta mirada de proximitat, passarien totalment desapercebudes? 

La premsa comarcal és la història viva d'un territori. És la crònica del dia a dia que queda escrita per a les generacions futures

Crec que, d'una vegada per totes, hem de trencar una llança en defensa d'aquests mitjans i del seu valor. No només perquè informen, sinó perquè construeixen memòria. La premsa comarcal és la història viva d'un territori. És la crònica del dia a dia que queda escrita per a les generacions futures. És el relat dels petits moments que, sumats, expliquen qui som.

També cal dir ben clar que els professionals que treballen en aquests mitjans no tenen res a envejar als altres periodistes de més renom. Potser no surten cada dia a les grans pantalles, però coneixen com ningú el territori, la seva gent i les seves inquietuds. Aquest és, al cap i a la fi, l'autèntic periodisme: estar a peu de carrer, escoltar, preguntar i explicar.

Sí, em diran que és molt atractiu cobrir un partit del Barça o del Madrid, o seguir el dia a dia del Parlament català o espanyol. I és cert. Però jo vaig tenir el privilegi de narrar ascensos del Camprodon, l'Abadessenc o el Ripoll. Vaig viure títols de lliga de l'Hoquei Club Ripoll, de la Unió Esportiva Ripoll o el triplet històric de l'Escola de Futbol Sala Ripoll. Moments que, per a molts, potser són petits, però que per a la gent d'aquí són enormes. 

També vaig ser testimoni de plens municipals intensos i memorables a ajuntaments com Campdevànol, Sant Joan de les Abadesses, Ripoll o Camprodon. Mocions de censura, debats acalorats, picabaralles polítiques que, sovint, no tenen res a envejar a la política nacional. Perquè la política local també té passió, tensió i, sobretot, conseqüències directes sobre la vida de la gent.

I és que el periodisme comarcal també té aquest privilegi: poder parlar de primera mà amb els alcaldes més propers, amb l'entrenador del club del poble, amb l'autor local que espera amb il·lusió l'arribada de Sant Jordi. Històries que potser no ompliran portades nacionals, però que donen sentit a la nostra identitat col·lectiva. 

Aquesta és, en definitiva, una crònica personal. Un petit testimoni i, sobretot, un agraïment. A la premsa més nostrada, a tots els professionals que, sovint amb pocs recursos i molta vocació, continuen explicant què passa a casa nostra.

Perquè sense ells, moltes històries quedarien en silenci. I una comarca sense les seves històries és una comarca sense memòria.