Aquests dies és notícia l'enèsima regularització de persones arribades de fora de l'àmbit de la UE. No és, doncs, la primera, ni serà l'última; ja se n'han fet entre sis i set, una de les quals la va impulsar el gurú de la dreta extrema, l'ínclit José María Aznar.

Tanmateix, com passa sempre, entre la claca dels que han imposat el decret llei tot són arguments laudatoris, mentre els corifeus de l'oposició no hi veuen res que es pugui salvar. El cert és, com passa sempre en temes complexos, ni és blanc ni és negre, sinó que s'oscil·la entre una immensa gamma de grisos.

De fet, el decret es basa en un element que ningú pot discutir: aquestes persones ja viuen entre nosaltres i la immensa majoria no tenen cap previsió de retornar al seu país d'origen. Cal recordar que si abans hi hagués hagut voluntat de no tenir-les aquí, hauria estat fàcil barrar-los el pas, ja que la immensa majoria han entrat sense problemes per l'inviolable espai aeri espanyol. No s'ha evitat durant anys per part dels diversos governs simplement perquè hi havia, hi ha, interessos superiors perquè arribin onades de mà d'obra ja criada i, en força casos, formada.

Quanta hipocresia per part de la dreta econòmica, que fa veure que s'estira els cabells per una suposada invasió, quan no té cap mena d'escrúpol a l'hora d'explotar-los laboralment i en altres aspectes vitals, valent-se de la indefensió documental!

com que res fa pensar que als catalans, de sobte, ens entri la dèria per criar, l'única manera plausible de salvar la nostra nació és canviar la mirada envers els immigrants

Però també, quanta estultícia i mala fe per part del govern actual, en facilitar-los accés planer a la nostra societat sense haver procurat abans que puguin complir amb el dret constitucional a l'habitatge, a serveis sanitaris suficients, a no haver de portar els seus fills a escoles molt tensionades, a patir -i a fer-nos patir també als autòctons- per culpa d'unes infraestructures que, en el cas de Catalunya, peten pertot per la suma d'incompetència, deixadesa i saturació.

Tanmateix... ens hem posat a mirar on rau la causa mare del problema, el perquè d'aquesta allau d'immigració que pressiona fins al límit les costures del país? La resposta és fàcil, però ningú vol exposar-la. A mi no em consta veure-la exposada públicament. Simplement es tracta del no relleu generacional.

La veritat és que ens hem convertit en una societat egoista, acomodada, obsessionada per passar-s'ho bé, la qual cosa ha derivat cap a una demografia minvant fins a extrems que ens porten cap a una lenta extinció dels autòctons. Ras i curt, els números són els que són. Si fos per les parelles que no tenen fills, simplement Catalunya duraria el temps que ho facin ells. Amb un fill per parella «només» es perd la meitat de la població amb cada generació. De fet, ni tan sols amb dos fills de mitjana s'arriba a l'estabilitat.

Si a això hi afegim que les dones crien cada vegada més tard i que les mares immigrants ja no «es reprodueixen com conills», com afirmaven els apòstols de la xenofòbia, ens trobem que, sense elevades cotes d'immigració, la bomba cap a l'autoliquidació està activada.

Vull il·lustrar aquest argument amb dades que ens són tan properes com contundents. Segons Idescat, a Ripoll l'any 2024 van néixer 71 infants i hi va haver 125 defuncions; a Sant Joan de les Abadesses, 16 naixements i 53 morts; a Campdevànol, 11 i 51; a Camprodon, 10 i 37; i a Ribes de Freser, 7 i 24.

Si, malgrat l'aspror de les dades, en el conjunt de la comarca encara es va augmentar la població, que algú m'expliqui d'on surt aquest creixement poblacional.

És obvi, doncs, que sense immigració persistent anem cap a una catàstrofe demogràfica. I com que res fa pensar que als catalans, de sobte, ens entri la dèria per criar, l'única manera plausible de salvar la nostra nació és canviar la mirada envers els immigrants: es tracta de seduir-los, de fer-los nostres, de donar-los a entendre que ser català i parlar la llengua pròpia és un passaport de futur, ja que genera una empremta de prestigi i d'orgull.

O fem això, o anem fent via xino-xano cap a l'extinció.

Hi ha un altre camí a seguir, però d'aquest tampoc ningú vol parlar-ne. Jo, com que aquí no disposo de prou espai, ho deixo per a un proper escrit. La paraula -ja sé que sona maleïda, malgrat que jo la veig com a factible- és: DECREIXEMENT.