Fa uns dies, va finalitzar a Sant Joan de les Abadesses l'exposició que recupera noms que durant dècades han quedat fora del relat oficial. Les pioneres del municipalisme feminista (1934-1939) no és només una mostra històrica: és un exercici de memòria que interpel·la directament el present. Qui eren aquestes dones que van entrar als ajuntaments per primera vegada? I, sobretot, com va ser possible?

Aquest 2026, quan se'n compleixen 95 anys, la resposta ens obliga a mirar enrere, fins al 14 d'abril de 1931, quan es proclama la Segona República. Aquell dia no només va caure una monarquia; es va obrir una finestra d'oportunitat per a una democratització profunda a Catalunya i a Espanya. La República va significar l'ampliació de drets, la modernització de les institucions i, de manera decisiva, la incorporació de les dones a la vida política.

Sense aquell canvi de règim, res del que vindria després hauria estat possible.

Tres anys més tard, les eleccions municipals de 1934 es convertien en el primer gran escenari on aquesta transformació prenia forma real. Per primera vegada, les dones no només votaven: també eren elegides. Entraven als consistoris, assumien responsabilitats i començaven a participar activament en la gestió pública. Era un pas històric, tan natural en aparença com revolucionari en el context de l'època.

El municipalisme actual, amb tots els seus debats sobre participació, igualtat i proximitat, té arrels que sovint ignorem

Entre aquestes pioneres hi trobem figures d'Esquerra Republicana de Catalunya, com Nativitat Yarza, considerada la primera alcaldessa escollida per sufragi universal a Catalunya; Fidela Renom, vinculada al municipalisme i a les polítiques socials, o Consol Nogueras, entre moltes altres. No eren excepcions anecdòtiques, sinó part d'un moviment més ampli que començava a redefinir el paper de les dones en l'espai públic.

El seu compromís, però, no va sortir gratuït. Amb l'esclat de la guerra i la posterior dictadura franquista, moltes d'elles van patir repressió, exili o silenci. Els seus noms van desaparèixer dels llibres, de les places i de la memòria col·lectiva. El fil que s'havia començat a teixir des del 14 d'abril va quedar brutalment interromput, i cal tornar a posar-les en valor, recuperar-les i evitar que quedin en l'oblit, com sovint passa amb les figures femenines al llarg de la història en la majoria d'àmbits.

Per això, exposicions com la de Sant Joan de les Abadesses són més que un homenatge: són una restitució. Recuperar aquestes trajectòries no és només un acte de justícia històrica, sinó també una manera d'entendre d'on venim. El municipalisme actual, amb tots els seus debats sobre participació, igualtat i proximitat, té arrels que sovint ignorem.

El 14 d'abril no és només una data simbòlica. És el punt d'inflexió que va permetre que, pocs anys després, les portes dels ajuntaments s'obrissin a una nova realitat. La República va posar les bases; aquestes dones les van convertir en pràctica política.

Avui, quan encara es discuteix el paper de les dones en els espais de poder, mirar cap a aquelles pioneres no és un exercici de nostàlgia, sinó de consciència. Elles no només van fer possible la República als ajuntaments: van demostrar que la democràcia només és plena quan és compartida.

I per posar en valor aquest llegat històric, la secció local d'ERC va organitzar la conferència “Regidores en primera persona”. Un acte transversal conduït per les regidores santjoanines de la formació Elisenda Guillaumes, Laia Capdevila i Lluïsa Pérez, en el qual van participar regidores que han exercit sota sigles diverses al llarg de la democràcia, com la Teresa Massoni, que va contextualitzar rigorosament l'exposició; la Dolors Casas, la Montserrat Tallant i l'Elisabet Regué, qui ha estat la primera i única alcaldessa de Sant Joan. A l'acte també hi van poder assistir 16 de les 22 regidores que ha tingut el consistori de Sant Joan de les Abadesses.

Un ric i sincer intercanvi d'experiències personals i vivències que va posar en valor la implicació femenina en la política santjoanina, i que en conjunt va ser un acte pioner de recuperació i record de part de la memòria democràtica de la nostra vila. Des de la voluntat d'impulsar projectes cabdals per a Sant Joan de les Abadesses, com ara l'agermanament amb Le Palais-sur-Vienne, l'assoliment de l'ESO o la nova Biblioteca Josep Picola, fins a situacions personals com les preocupacions familiars perquè una dona es vinculés amb la política, la conciliació del càrrec amb la maternitat o els possibles comentaris rebuts de caire masclista i poc apropiats en determinats moments.

D'anècdotes n'hi va haver moltes, però la més simpàtica va ser la que va explicar Dolors Casas, quan va recordar que, essent regidora de cultura i esports, va fer el xut d'honor en un partit de l'Abadessenc, i aquell any l'equip va fer una de les seves millors temporades esportives.

Potser aquell xut de la Dolors Casas, aparentment anecdòtic, és també una metàfora d'aquest fil que ve de lluny: com el de la Segona República, impulsat per dones que van obrir camí quan tot just començava el partit. La memòria històrica és el que ens permet no perdre la pilota, seguir jugant i recordar que cada pas endavant d'avui beu d'aquell primer impuls valent.