Des que soc petit he viscut en un vilatge del Nord i fa poc he arribat a la Catalunya Gran. I he deduït que, com que aquí també som part dels Països Catalans, s’hi parla un català tan bo com el meu. Ja sabeu que jo soc de Perpinyà, i com deveu suposar no sé gens de castellà. I ara, coi, quedo esparverat i em trobo amb un país farcit d’un corriol de llengües que no entenc. Alça, crec que he ensopegat amb un desgavell lingüístic, i deu ser perquè aquí hi ha algú que mana que no és prou agosarat, o que no fa anar bé les lleis que té. O el que és pitjor, que no té ànima guerrillera de justícia col·lectiva. Gent de mantega, vaja. 

I és curiós veure com tota aquesta trepa nova amb qui he coincidit, fan com els anglesos, que només parlen una llengua, i que, ves per on, no és mai la llengua del país. Cosa ben estranya, dubtosa i fins i tot perillosa. I tinc per benentès, fort i segur, que jo parlo el català al territori de casa, i no faré, doncs, com altres que exporten la seva llengua com si fos la mare dels ous. Parlar-la al territori de casa deu ser el fet més escaient, i la qüestió no pot ser d’altra manera si ens la mirem amb paciència, intel·ligència i bonança. 

Si això no s'aprèn a les bones s'haurà d'aprendre d'alguna altra manera més prosaica

Miraré de continuar així, i quan algú em parli en una altra llengua me’l miraré amb cara astorada o prudent i li manifestaré que no l’entenc gens ni mica, i que em faci el bon favor de començar a parlar-me en la llengua del país. Que si no l’haurem de reconduir a mirar i olorar les flors dels jardins o del bosc, perquè pugui augmentar així de manera exponencial la seva sensibilitat respecte de les coses importants que no es veuen. És fàcil: jo parlaré com els de les llengües dels grans imperis que només en tenen una i serà en la meva, en aquest territori que deu ser més meu que no pas dels altres. Cosa aquesta dels territoris nostrats que tampoc cap ment esclarida deu posar en dubte, i de la que no ens hem de disculpar de res, ja que això que dic són ben bé faves comptades. 

Perquè semblaria que si no adopto aquesta actitud d’empenta i compromís, aviat hauré desaparegut en nom d’una globalització plaent i insuportable que ens enganya de mig a mig. I perquè hi ha llengües més petites que la meva que encara ho tenen molt pitjor, i em sabria molt greu que, amb la mala excusa de comunicar-se i ser pràctics -és clar, som educats i ens hem d’entendre, però tu, capgròs, manes i vas al davant-, i sempre guanyin els mateixos insensibles, rucs i grossos terrandossos. 

La qüestió que ens ocupa avui no és la d’entendre’s parlant, la qüestió que ens ocupa és saber a on ets i tenir prou taruta (1) per estar-ne al cas, i en conseqüència prendre’n consciència amb les antenes ben aixecades, el cor ben obert i tenint pocs prejudicis. Ja que si això no s’aprèn a les bones s’haurà d’aprendre d’alguna altra manera més prosaica, i sabent que guanyar a casa deu passar a tots els indrets on la gent és valenta i normal. Allà on tenen prou orgull per aguantar-se drets sense aquestes burriqueries del món mundial, i on només hi ha el prestigi de la comunicació per la comunicació. Ara d’això en diuen aculturació galopant. 

I parlant de tot, és clar, que tampoc ningú ens busqui les pessigolles i no s’embrolli en coses sobre els drets humans mal entesos. Perquè el primer dret humà és que una cultura que habita un indret no sigui esborrada, ni que el seu territori sigui saquejat per quatre recollidors de feina o de pessetes, arrapats a unes lleis fetes a favor seu. I a veure si arriba aviat el dia que la llei bona -l’altra- es compleixi, que ja fa estona llarga que l’esperem, i que ho sigui pels de la terra. I això vol dir per a tots aquells que venim de Perpinyà a viure aquí, perquè de moment fa tot l’efecte com si no existíssim. 

(1) Taruta: Senderi, seny. Diccionari català-valencià-balear.