En el meu últim article en aquest setmanari, ja «amenaçava» amb una segona part sobre el tema immigració, en què exposaria el meu parer sobre com veig el futur del nostre país, que considero que viu una època de desconcert, en la mesura que prenen cos, amb tota cruesa, dèficits de planificació que fa anys que es coven. Que, com passa en la majoria de les malalties greus, és sabut que si no s'hi planta cara, es cronifiquen i solen acabar malament.

El problema base resulta generat per la demografia minvant, ja que estem immersos en un atzucac que no veig esma per capgirar-lo. Deia que, segons el meu parer, aquesta caiguda imparable de la natalitat aboca a dues úniques sortides: Immigració intensa i sostinguda, o l'altra possibilitat que resta definida amb un mot que molts qualifiquen de maleït: decreixement.

Fa anys que els diferents governs han cedit vers la primera opció: que vinguin tots els immigrants que el sistema capitalista demanda, encara que al cap i la fi només serveixi per enriquir uns quants. Ara, al cap dels anys, nosaltres, de fet tota Europa, restem convulsos per les conseqüències derivades del creixement incontrolat de població, ja que no s'han arbitrat mesures que donessin equilibri a la societat que ho pateix. Ara mateix, l'ensenyament i la sanitat (pilars del nostre sistema de benestar) estan revoltats, sense que cap govern sigui capaç d'enginyar solucions viables. Alhora, les infraestructures van petant per tots cantons i els diversos serveis públics assistencials voregen tothora el col·lapse.

Em pregunto si podem confiar en uns governants que amaguen el cap sota l'ala, empetitits davant la deriva que pren embranzida, que acabarà esclafant-nos si no encaren els problemes de fons

És el que prou es veia a venir: població autòctona cada vegada més envellida i onades d'immigrants que passen a substituir-la en la base del sistema. Si a tot això hi hem afegit la dèria per inflar-nos econòmicament, ens trobem encallats amb un creixement desmesurat de la població pel qual no hi ha previsió d'aturador. Som molts els que, deixant a banda ideologies, pensem que la Catalunya dels sis milions era una estructura (òbviament imperfecta) força més equilibrada i amable, orgullosa dels serveis que donava i percebia. Jo, la societat actual, la que supera amb escreix els vuit milions de persones, l'albiro crispada, enutjada, poruga, desconcertada, cada volta més egoista.

Algú, amb senderi, amb dades a la mà, deixant els interessos materials a banda, pot defensar l'opció que el nostre país, petit i eixerit, ha de prosseguir augmentant indefinidament la població? Hem de mirar impassibles aquest desbordament d'un sistema cada volta més desequilibrat, ja que si bé creix la població total, estem tancant aules d'infantil mentre augmenta exponencialment la necessitat d'atenció a les persones grans. És ètic mirar-s'ho amb indiferència?

Espero que, més d'hora que tard, els governants siguin valents, prenguin consciència de cap on ens porta el desori actual. Que diguin obertament que el futur, de bon grat o per força, implica decréixer, que ja no és viable expandir-se indefinidament. És clar que això significa un trencament amb les bases programàtiques del capitalisme, fer renúncia expressa a moltes prerrogatives que pivoten sobre aquesta base, insostenible a mitjà termini. Vol dir això que en alguns aspectes haurem d'anar enrere? Doncs sí. De fet, ja hi estem anant de manera lenta, sostinguda i no pas indolora. Avui en dia, la majoria dels que poden, ja no porten els seus fills a unes aules multiculturals, conflictives en la mesura que no disposen de prou mitjans humans. En sanitat, qui pot es fa d'una mútua per l'assistència primària, i quan cal, acudeix a la creixent medicina privada, ja que la pública, si no és un tema urgent, et programa hora de visita a mesos vista, mentre per accedir a residències assistides mesuren l'espera en anys. El transport públic és cada volta més obsolet. Un cas clar és que, com a mínim, calen set hores de tren per fer el trajecte d'anada i de tornada Ripoll-Barcelona (amb molta sort «només» en tenim per alguna desena anys) mentre fer-ho en cotxe vol dir jugar a la ruleta russa dels col·lapses de trànsit diaris que afecten a tota la zona central del país. Em pregunto si podem confiar en uns governants que amaguen el cap sota l'ala, empetitits davant la deriva que pren embranzida, que acabarà esclafant-nos si no encaren els problemes de fons.

I tant que tinc poques esperances en els governants! Alguna en la tecnologia. Vull creure que la IA destruirà a tot el món milions de llocs de treball, la qual cosa hauria de forçar la reorganització dels sistemes productius, treure la gent de les feines més improductives, les que generen tan poca riquesa que fins i tot les aportacions que fan, a llarg termini resulten un llast per tot el sistema econòmic.

Us faig una pregunta final per a la reflexió: Paga la pena fer venir un immigrant de la quinta forca per fer, a tall d'exemple, de caixer en un supermercat, o a cuidar un avi, etc., pagant-los sous de misèria? Si bé per a ells és un magre projecte de futur, per les arques de l'estat, suposa una rèmora insuperable a mitjà termini.