La revolució dels àngels

Divendres passat vaig assistir a la projecció de la pel·lícula pilot “La revolució dels àngels” i he de dir que em va impactar força.

La temàtica, de plena actualitat, planteja amb tota la cruesa els efectes límits de les retallades en què estem immersos i de la desconnexió de les decisions polítiques amb la realitat social de la vida de cada dia de la majoria, alimentada per l’actuació d’uns corruptes que la propicien.

La resposta violenta que ens presenta la trama argumental, sempre rebutjable en qualsevol circumstància, entenc que és una provocació per estimular la reacció i el canvi en les polítiques de retallades, ajustos i pressió fiscal a què estem sotmesos avui per avui. I, sobretot, una provocació perquè s’actuï amb més contundència amb aquells que han cregut que tot els està permès, i que els diners públics són seus i en poden fer el que vulguin i se’n poden enriquir privadament amb total impunitat i menyspreu per la gestió d’uns diners que provenen dels esforços, sovint desproporcionats, de tots els ciutadans (almenys dels que paguem impostos..., però d’això ja en parlarem un altre dia).

En altres ocasions ja he comentat que puc entendre una política de retallades, com a resposta immediata per aturar una sagnia econòmica que ens pot abocar a la fallida del país. Però em costa d’acceptar una política de retallades per equilibrar, com a sistema i sense alternatives estratègiques, l’economia pública.

Potser no hi ha diners per a tot. Potser no. Però, en qualsevol cas, n’hi ha d’haver per allò que sigui prioritari per a la gent i, si cal, hem de refer les prioritats públiques per atendre a allò que el comú dels ciutadans esperem de les finances públiques, que són les que es nodreixen dels diners de tots (de tots els que paguem, es clar). I això entenc que vol dir “fer política”. 

Si us plau, facin política “de la bona”, de la qual es preocupa de les necessitats de la gent i del seu futur com a persones. I expliqui’ns-ho, digui’ns què podem esperar de debò i què no, i com ho volen fer. No hi ha res pitjor que no saber què t’espera ni a on vols o pots arribar. 

No fer-ho ens pot abocar a la desesperació i la desesperació pot portar alguns a actuacions avui impensables. D’una part és el que crec que ens vol plantejar “La revolució dels àngels”, que ja he dit que presenta molt al límit el resultat de la desesperació.

Però d’altra part, a aquesta situació d’impotència per la situació de precarietat en què vivim, privadament i en quant als serveis públics, cal sumar-hi la legítima indignació per l’actuació d’alguns desaprensius, lladres en majúscules, que han fet dels diners públics la seva fortuna personal amb total menyspreu del seu compromís com a servidors de la societat i dipositaris de la seva confiança.

Hem de reclamar que la justícia actuï amb molta més celeritat i contundència contra aquests corruptes i ens retorni la seguretat en el sistema jurídic que avui està força en entredit. Necessitem tenir la seguretat que aquesta gent pagaran pels seus delictes i que la corrupció i l’enriquiment indegut  no quedaran impunes.

I si l’actual legislació no permet ni aquesta celeritat ni aquesta contundència, canviem-la, però així no podem seguir.

Necessitem recuperar la confiança en la justícia, en la política i en els que ens administren perquè sense aquesta confiança només queda la desesperació.