Tot no s’hi val

Ara que ja no és notícia de primera plana és quan millor puc opinar sobre els comentaris que va fer al seu dia Esperanza Aguirre (expresidenta de la comunitat de Madrid pel Partit Popular) arran de la presència de l’expresident de la Generalitat Pasqual Maragall a un míting de la campanya electoral per a la Unió Europea de la coalició Esquerra Republicana de Catalunya – Nova Esquerra Catalana, en el qual participava com a candidat el seu germà Ernest.

Els que em coneixen saben que no sóc gens sospitós de partidisme envers Esquerra Republicana – Nova Esquerra, però m’ha envaït una profunda tristesa en veure com són de capaces, algunes, de pervertir els actes més normals, presentant-los com poc menys que aberracions i aprofitaments malintencionats i gairebé malvats.

No us ho perdeu, aquesta dona (Esperanza Aguirre) ha aprofitat l’avinentesa per carregar, a més, contra la presència de nens i nenes a la Via Catalana del passat 11 de setembre, qualificant-ho d’actuació totalitarista pròpia dels separatistes catalans.

Que les famílies assisteixin completes, pares i nens, a la Via Catalana (que va ser una festa de concòrdia i bon exemple de com cal fer les coses) és un acte de totalitarisme!

Home, ja està bé!

Jo no vaig assistir al míting d’Esquerra i no sé com va anar tot plegat, però vaig sentir les declaracions de Diana Garrigosa (esposa de Pasqual Maragall) l’endemà i em van semblar d’allò més normals les motivacions que va tenir per acompanyar el seu marit Pasqual, a qui cuida com ningú i per qui procura les millors satisfaccions en una vida afectada per una cruel malaltia, al míting del seu germà Ernest. I si l’Ernest Maragall ara està en un partit que fa coalició amb Esquerra Republicana i fa un míting en plena campanya electoral europea, el més normal és que el seu germà Pasqual el pugui anar a escoltar, a veure’l, a fer-li costat o al que vulgui.

O el fet de ser expresident i estar malalt ha de limitar les persones? O bé aquesta dona (Esperanza Aguirre), sap ben bé fins a quin punt les capacitats d’en Pasqual Maragall no li permeten manifestar que vol anar a veure el seu germà? O, el que em temo que és pitjor, ja li ha anat bé per a presentar-ho com un acte malvolent i oportunista.

A on sí que vaig anar va ser a la Via Catalana del dia 11 de setembre i de debò que vaig gaudir de la festa que va ser per a tots els que hi érem, amb famílies amb nens i nenes en fantàstica harmonia i cordialitat, i sense preocupar-nos de si érem d’un partit o d’un altre, perquè tots érem ciutadans de Catalunya amb la voluntat de reclamar la legalitat de la consulta. I em sembla d’allò més tendenciós presentar-ho com un acte d’aprofitament i d’esperit totalitari, quan el que vam fer va ser reclamar de la forma més sociable i festiva possible el que creiem que és un dret democràtic de les persones: Votar.

I és que tot no s’hi val, però ja ens hi podem anar acostumant perquè, d’ara en endavant, ens hi trobarem més sovint i el que ens caldrà fer és revestir-nos de coratge i de paciència per no deixar que ens alterin aquest tipus de manifestacions i que sapiguem mantenir el nostre estil pacífic, però decidit, per reclamar incansablement la nostra condició de ciutadans lliures i democràtics.