Una vegada hi havia un amo, a la nostra comarca ripollesa, que tenia capricis de granger i mantenia en captiveri, ben cuidats i alimentats, una quantitat de senglars i cérvols... Això sí, en un tancat. I els fruïa, ja ho penseu bé, caçant com el gat a la rata, això sí, amb un bon rifle de repetició i amb mira telescòpica... Però vet aquí que, ai las!, aquest amo, dissortadament, com pertoca a tothom, es va morir i la seva casa va passar després d’un interval d’abandonament a mans foranes... En el període més o menys perllongat d’abandonament de la finca, també fugiren del tancat, els animals reclosos i s’escamparen per la regió.

De senglars, així com algun cabirol o isard, sempre n’hi ha hagut i això gairebé no es nota, però de cérvols lliures, mai en la meva curta vida de prop de vuitanta anys, mai n’havíem vist.

Aquesta repoblació, diguem-ne estampida “espontània”, ha envaït en el decurs de diverses dècades un territori més que extens: vast, o sigui, de mils d’hectàrees, arribant fins al gombrenès, (i també passaren cap a comarques veïnes com el Berguedà i fins a la Cerdanya), on definitivament s’establiren i feren bivac com també aquí, prop d’alguns centenars de cérvols.

Poobres, poobrets, és clar, per viure, és lògic, han de menjar i beure i a més a més reproduir-se a bastament , i per si no fóra poc, ja són un espectacle, sobretot digne d’admiració pels turistes o visitants forans, i no tant pels pagesos i encara menys pels ramaders. I ara de comensals no convidats hem passat a okupes permanents / indesitjats.

Vist així, per molts ignorants dels sacrificis que comporten en la vida del ramader a pagès, és considerat un plaer de la natura viatjar a contemplar-los. Natura, mai més ben dit pels de can fangas, uns amants de la natura que se la creuen verge i també pels pixapins i ecòlegs de nova fornada que van amb GPS i mòbils d’última generació i a més a més fent-se porno-selfie contínuament.

Aquesta classe d’animals -cérvols okupes-(vegetarians per entendre’ns) necessiten molt menjar i entren en competència dura i directa amb les vaques que volen pasturar extensivament i ecològicament.

El mateix val per les cabres del país, i sort que no tenim, per ara, ni óssos ni llops, arreglats estaríem!

Ah, i amb el que no comptàvem són els centenars de voltors, també introduïts artificiosament “com espectacle” que no paren de fer-ne de les seves i pronostico que algun dia que (ja ho vaig advertir fa uns anys), si estan famèlics i no troben carronya, podrien modificar la seva conducta alimentaria i tal com em confirmà un biòleg, de carronyaires poden passar a atacar éssers vius, o sigui convertir-se en assassins (perdó per la paraula que ara recordo que ve del àrab: = homes criminals consumidors d’haixix). Aleshores, dissortadament, potser se’ns cruspiran algun nadó de dins el .Tal com ho han fet mes d’una vegada, amb una vaca viva, quan està de part al camp. Quina desgràcia, no per anunciada, oblidada. Ah! i no els toqueu, ni els hi feu mal, molta cura, que són animals protegits. Per això un pagès va dir ”Pot ser a nosaltres ens aniria bé posar-nos una A majúscula a l’esquena” (la A d’animals) i així també ens tractarien millor!

Seguim: tant de dia i, encara més de nit, els cérvols no satisfets per l’herbassar de la muntanya o dels prats naturals, i dels que suara s’han hagut de recuperar a corre-cuita del bosc invasor, assalten els camps sembrats amb civada o bessa i se n’afarten, fruint del bé de déu herbaci, que en teoria està pensat i reservat pel bestiar vaqui extensiu, del bon pagès i pacient ramader ecològic...

Creieu-me, els cérvols són molt forts i àgils. I amb nocturnitat i traïdoria, rebenten o trenquen xarxes de ferro i filats, àdhuc electrificats; salten fins altures de més de dos metres... Entren a les cases de pagès i granges de vacum, per l’era i fan vertaders “treballs de jardiner” deixant, per exemple, l’heura de les parets a l’altura de l,50 m, que és fins on arriben a menjar, estirant el coll.... i això sí, ho deixen de meravella: línia recta, com si fóra amb els artefactes de podar de jardiner...

No podem seguir així. S’hi ha de posar remei o sinó compensar en contrapartida, el pobre ramader, que els ha de mantenir gratuïtament (i amb odi) al seu càrrec...

En aquestes circumstàncies, qui voleu que “visco” a la muntanya, com deia la meva avia?