Ens trobem en una situació realment complexa políticament parlant: amb el procés ja endegat,  i amb una forta incomprensió des del poder de Madrid, no solament pel que fa al procés, sinó també pel que fa a la realitat catalana. Això no solament des dels cercles de poder de Madrid, sinó des de la mateixa població espanyola.  I ens en lamentem.

Es parla sovint de certa intransigència del poble espanyol, de que encara està ancorat en el passat, d’un sentiment “imperialista” dominant en la opinió pública espanyola. I a vegades és així. Però no sempre. De fet, hi ha una gran majoria d’espanyols que són “normals”. Només que, o no estan al cas, o estan desinformats.

Hauríem de ser una mica autocrítics, tot buscant, també en nosaltres, part de la culpa d’aquesta incomprensió. I per què tenim la culpa de que no ens entenguin? Doncs senzillament perquè a vegades no ens hem sabut –o volgut- explicar. No ens hem sabut vendre. No em sabut explicar bé el que som, i no ens hem sabut vendre com som. I ens hem deixat emportar pel discurs espanyol, sigui donant una aparença d’una falsa assimilació, sigui deixant-nos caure en els tòpics.

No voldria que el que acabem de dir es veiés com un simple discurs genèric i un punt incompressible. Per tant ho il·lustrarem amb alguna anècdota que faci referència a aquesta incomprensió, i a fets que l’han fomentat dels que en som culpables i perquè.

En quant a la incomprensió voldria referir una conversa que en una ocasió vaig tenir amb una catedràtica de la “Universidad Complutense” de Madrid. Es tractava d’una catedràtica de l’àrea de ciències, per tant una persona intel·ligent, i no insistirem en que era una persona il·lustrada, sinó almenys “llegida”. I hauria d’afegir que tampoc estava políticament significada amb res. Em mostrava la seva estranyesa de perquè els catalans teníem el costum (en el to que ho deia volia dir vici), tot i ser espanyols, de no voler parlar “espanyol” (o sigui, castellà). No li cabia al cap que “volguéssim” parlar una llengua diferent a la que –segons ella- ens pertocava per nacionalitat. I evidentment encara entenia menys que això ho goséssim fer en públic. Donava per un fet que la nostra llengua “normal”, pel fet de tenir un DNI espanyol, havia de ser l’espanyol (o sigui, castellà). Arribats aquí, voldria significar que aquesta conversa va tenir lloc no fa més de deu anys, que ningú cregui que fou en ple període “franquista”...

Ningú s’havia preocupat mai de fer-li entendre a aquesta senyora que això de parlar un idioma concret –i diferent del seu- no és ni un vici ni un costum, sinó que és l’expressió d’una realitat social i cultural que ens ve prèviament donada. I que normalment no és optativa.  I per més disponibilitat d’entendre les coses que tingués aquesta il·lustre senyora, si ningú fa l’esforç per a explicar-li, mai no ho entendrà. Si a sobre de no fer l’esforç didàctic, donem una aparença d’assimilació amb el que comunament es té per espanyol (com idioma, costums, etc...), encara empitjorem les coses. I ja no en parlem més si ens posem a confirmar tòpics..!!

Creiem que no cal il·lustrar massa aquesta falsa imatge d’assimilació: la simple anècdota de l’establiment de “tablaos flamencos” per la costa, per a satisfer la demanda turística, o les botigues de sevillanes i barrets mexicans de les Rambles, o el simple fet de parlar en castellà (i cridant –cosa que no he entès mai-) als turistes és prou eloqüent.

Per tant, podem concloure que realment la culpa és nostra. Si anys enrere no els haguéssim donat la imatge d’assimilació que des d’Espanya volien veure, potser ara allà no negarien l’evident existència nostra, i tindrien més clar que realment som diferents. No per vici o mania. Sinó perquè realment ho som. I ara podríem estar en un procés portat molt més serenament. O potser ni caldria estar en cap procés.